dimecres, 7 d’agost de 2013

agost


(l'agost era una tarda de migdiada i silenci, i ens escapàvem al riu per l'escaleta del pati, descalços; era senzill estimar-se, llavors, i plàcid)

Creixen malgrat tot les tulipes


tan senzill com fer un cau dins d'un bosc de falgueres i que sigui només teu i meu, com un altre ventre. O pujar junts als autos de xoc encara que em faci por i que em prometis que ningú no xocarà contra nosaltres. Senzill com agafar nespres enfilats al mur del pati i conduir una bicicleta rovellada pels camins de l'illa i caure i aixecar-se i curar-se les ferides amb aigua del mar. O trobar l'Óssa Major qualsevol nit des del balcó de la cuina i caçar totes les estrelles que plouen la nit de Sant Llorenç. Cada estrella, un desig. I buscar ovnis pel camí de la font i escoltar els trons arraulits tots quatre al mateix llit, i que la por sigui suportable mentre encara puguem sentir la mare feinejant a la cuina, al fons del passadís.

plouran estrelles aquest cap de setmana i sortiré a caçar-les totes. En tindré prou amb un sol desig: que sigui senzill estimar-se, també, aquest agost.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

estels, desitjos,
uns ulls també caçaven
a l'altra terra.
saps quin desig glatia
al fons del cor-estrella?

*

Anònim ha dit...

l'agost, també, ple de desitjos: el teu, el meu. Que sigui senzill, que no pas fàcil.