dimecres, 3 de juliol de 2013

habitar la casa del poeta

HABITAR LA CASA DEL POETA
Sònia Moll

(Recital Per entre els dies, de Marin Sorescu, al Mandacarú, 8 de juny de 2013)

Assistir a un recital de poesia sense conèixer absolutament res de l’autor ni de la seva obra pot ser un risc. Així com hi ha versos que llegits, segons el moment, no et diuen res o et diuen poca cosa, i en canvi recitats agafen una dimensió i una volada que no hauries pogut ni imaginar, també hi ha versos que t’impacten quan els llegeixes i que en canvi, segons qui els reciti i com els reciti, et poden deixar indiferent. Malgrat tot, tinc tendència a assumir aquests riscos: si uns versos que no he escoltat mai m’atrapen en un recital, me’ls quedo per sempre.
Arriscar-se i guanyar. I amb el mèrit d’algun obstacle difícil de salvar: el Mandacarú, al Poble-sec, és un local acollidor, decorat amb gust, però la ubicació de l’escenari respecte del lloc on hi ha les taules és poc afortunada: des de la majoria dels racons no es pot veure ni el piano de cua ni l’entarimat on reciten els rapsodes. Més mèrit, doncs: només la paraula dita, sense el reforç del gest ni de l’expressió. M’arrisco i guanyo.
Els primers versos, en sec, ja aconsegueixen situar-te en l’univers de l’autor que no coneixes i que no has llegit mai. És un efecte de teletransportació: del lloc des d’on tu et mires el món, des d’on el dius, fins al lloc des d’on Sorescu es mira el món i l’anomena. Instantàniament, només amb els primers versos, com si fessis petar els dits i t’apareguessis en un paisatge que no és el teu però que reconeixes d’alguna manera difícil de precisar (de dir): "Tenia un poema que no em deixava dormir / i l’he enviat al poble / a cals avis". A partir d’aquí, Xavier Montoliu, que ha traduït el llibre al català juntament amb Corina Oproae, ens presenta l’acte estructurat en tres parts: en la primera, poemes de temes diversos, que ens introdueixen en l’univers de realisme màgic de l’autor; en la segona, poemes dedicats a personatges històrics o literaris; en la tercera, poemes d’amor i desamor.
Conjugar música i poesia no és fàcil. Hi ha el perill que la música ofegui la paraula. S’agraeix, doncs, el tacte amb què s’ha integrat la música en els versos en aquest recital. L’obertura de la primera part, amb una acurada i sentida interpretació de Heller per part de M. Rosa Serra, ens fa lliscar suaument dins l’univers de Sorescu. Van caient els versos, recitats pel traductor i per Emma H. Montoliu, i te’ls quedes, t’hi quedes: "arreu on vaig, duc el cos amb mi, / ja que no tinc on deixar-lo./Me’l robarien la terra, / l’aigua i el cel". Et sembla que veus, antic i de color sèpia, el passaport del poeta, amb què creua fronteres "entre gira-sols i girallunes, / entre l’alfabet / dels fets escrits a mà / i dels fets escrits a màquina". Entres dins la casa del poeta, una casa amb les parets atapeïdes de marcs "on els meus amics / no hi veuen res", una casa "com més lluny millor de tots els llocs que conec, una casa com més lluny millor de mi", i toques amb la punta dels dits les pors abismals de l’ànima del poeta ("ahir vaig fotografiar només pedres. / I la darrera pedra / s’assemblava a mi. / Abans-d’ahir, cadires, / i la que havia quedat / s’assemblava a mi. / Totes les coses s’assemblen tant a mi... / Tinc por"). El veus disposant cadires per recitar els seus versos ("les cadires són molt receptives / a la poesia / si saps com col·locar-les"). El veus, el vius. Ets en el lloc que habita, que no és el teu lloc però que et sembla conèixer, o recordar, com una vida antiga. I li dónes la mà quan s’enfila la segona part, amb Toni Rubies al piano aquest cop, i l’acompanyes entre els seus personatges, que també podrien ser els teus ("Shakespeare va crear el món en set dies. / El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima"). Quan enfila la tercera part, amb Mompou sota els dits delicats de M. Rosa Serra, et veus asseguda amb el poeta a la porta d’aquesta casa on t’ha deixat entrar, en un banquet de fusta, mentre el sol es pon; i ell et parla de les closques de tortuga amb què es cobreix el cor, de les dones que ha estimat i les que no, i l’amor i el desamor es desgranen lentament, com els passos d’un rosari. I de cop la pianista s’aixeca i s’adreça al públic i fa la pregunta: "Com aneu de felicitat?" I Marin Sorescu, de qui només coneixia el nom, ja ha entrat dins de casa i m’habita. Per sempre.


‎#sorescucat