Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2013

tota jo

em veig tota en els teus ulls. Tota jo. El meu somriure d'avui, lleganyós, agraït, de son recuperada després de tantes nits dormint massa poc. La meva emoció sobtada quan recordo el somni que acabo de deixar entre els llençols i tu m'aculls i m'escoltes. Tota jo. La tristesa de la mare, el neguit quan no em surten les paraules i dubto de tot i no puc escriure. La manera massa brusca que tinc de vegades de posar límits. Em veig tota en els teus ulls. Tota jo. La meva alegria de dins, les ganes de ballar quan escolto la cançó que parla de bicicletes i penso l'illa i els camins que encara em queden per recórrer. Els ulls que em brillen quan estic amb persones que estimo tal com són i que sento que m'acullen i m'arrisco i m'esplaio i parlo d'aquella manera tan meva, tan de dins. Em veig tota en els teu ulls. Sense filtres, sense barreres. Tota jo.

perquè ets dona sola

Solo tú haces que llore riendo, haces que ría llorando Paula Rojo , "Solo tú" Diu que t'exclouen. Que si volguessis, no podries. Perquè no tens parella (masculina). Perquè ets dona sola. Perquè el teu voler no valdria el mateix que el voler d'una altra, d'un altre. Perquè tot l'amor que podria sobreeixir-te de l'ésser per una criatura que hauria arrelat en el teu ventre i que et faria niu per sempre entre les entranyes i l'ànima no té la mateixa categoria que l'amor d'una altra, d'un altre. I tu, que no és que vulguis, que no és que projectis, que no és que hi hagis dedicat gaires pensaments al llarg de la teva vida, escoltes la cançó i penses els nebots i els riures al pati i la petita que et recorda tant a l’àvia i el fil vermell invisible que uneix la germana a aquestes criatures que tu també defensaries amb la vida. I ara és la mare qui et canta la cançó i tu tornes a ser petita i agafes amb força el fil que et nua a ella i a l’

i bon camí

Imatges
"Pensa que l'únic que em salva és notar que em notes i buidar-me per omplir-me sols de tu" Feliu Ventura , "Adéu" L'adéu, com un ritu, en el mateix racó que et va rebre, i a la mateixa hora. Saber que demà ploraràs de camí a l'aeroport, tota sola dins del cotxe, i que et farà bé. Que hauràs plorat abans, quan obries la bossa per assegurar-te que no et deixaves res, i trobaves una nota de comiat amb petons de pastanaga. Saber que no sabràs si plores perquè no te'n vols anar o perquè entens que l'illa no tornarà a rebre't mai més com ara, com si fos la primera vegada que la trepitges, amb l'ànima neta i sense àncores. O perquè et vessa pertot l'amor i saps que n'has deixat una embosta a la casa de les barreres que ja no són de fusta i que encara no has après a tancar com cal. Que n'has enviat un manat a la ciutat on moria una gossa que va llepar-te les llàgrimes més amargues de la teva vida. Que n'has deixat un pens

habitar la casa del poeta

Imatges
HABITAR LA CASA DEL POETA Sònia Moll (Recital Per entre els dies , de Marin Sorescu, al Mandacarú, 8 de juny de 2013) Assistir a un recital de poesia sense conèixer absolutament res de l’autor ni de la seva obra pot ser un risc. Així com hi ha versos que llegits, segons el moment, no et diuen res o et diuen poca cosa, i en canvi recitats agafen una dimensió i una volada que no hauries pogut ni imaginar, també hi ha versos que t’impacten quan els llegeixes i que en canvi, segons qui els reciti i com els reciti, et poden deixar indiferent. Malgrat tot, tinc tendència a assumir aquests riscos: si uns versos que no he escoltat mai m’atrapen en un recital, me’ls quedo per sempre. Arriscar-se i guanyar. I amb el mèrit d’algun obstacle difícil de salvar: el Mandacarú, al Poble-sec, és un local acollidor, decorat amb gust, però la ubicació de l’escenari respecte del lloc on hi ha les taules és poc afortunada: des de la majoria dels racons no es pot veure ni el piano de cua ni l’entarimat on

de vegades me passa

de vegades me passa que t'estim Antònia Font , "Camps de maduixes" cauen encara més cabells en terra, i a cada tisorada, un poc més de llum al somriure. Riu el mirall i riuen els ulls que somien camins de l'illa i postes de sol des del camí de Sa Farola. Sorra, calor, bicicletes. Buscar móres amb els nebots pels camins de l'hortal. Espantar sargantanes sense voler, i voler trobar dragons petits a les parets de casa. Cafè aigualit i torrades, xíndria i meló i trempó i coques de tomàtiga. Cauen en terra els cabells i els ulls se't mengen la cara -- de vegades me passa que te mir --, i es mengen la vida com es mengen el sushi, devotament, màgicament, escandalosament. Van caient els cabells i se t'escapa el somriure i et vessa pertot, en vols una mica? , i tanques els ulls i l'envies més enllà del mirall -- de vegades me passa que t'estim --, no tornis a dir mai més que se t'ha quedat l'ànima eixorca i que ja no saps donar. Són en terra