diumenge, 23 de juny de 2013

Sant Joan

Foto: lallacuna 

Aquell Sant Joan vam fugir a un poble del Pirineu aragonès, les tres soles. Ni parelles, ni amics, ni amants, ni membres sectaris de la colla endogàmica. Només nosaltres tres. Quantes ganes teníem de respirar. L’habitació de l’hostal donava a la plaça, adornada amb banderoles de festa major i fanalets. Quan fosquejava van encendre la foguera i començà la música. Com pot ser que no m’adonés que estaves trista? És que no et mirava? Potser no, potser aquells dies només em mirava el melic o potser volia oblidar-te i esborrar les confidències que havien lliscat a l’orella no sabia ben bé quina nit absurda de massa alcohol i poca alegria. No em vaig adonar que estaves trista, no vaig saber-te la pena que encara avui deus treure a poalades que es queden a mig camí i t’inunden i et segresten la llum que et vaig conèixer als ulls ara fa tantes vides. No em vaig adonar que estaves trista. Tenia només el lleu mareig de la primera copa de cava quan vaig trobar-te plorant asseguda al terra de l’habitació, vençuda com un titella que ha perdut els fils. No vaig saber dir-te que, decidissis el que decidissis, et faria costat sempre. Contra tot i contra tothom. 

No sé si ho vas decidir aquella nit estranya. Sé que la vida se’t va fer cendra a les mans. I que no vas voler-me a la vora.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Avui necessitava lavidatévidapròpia.

delesparaules

Anònim ha dit...

avui els versos
dins l'ànima fan casa:
una foguera.

angels ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.