dimarts, 18 de juny de 2013

no em deixis mai

És antinatural ofegar-me sola. Et busco el somriure en cada glop de l'inhalador.
Creixen malgrat tot les tulipes



Arribes i m'abraces. No em deixis mai. Cada dia tens els ulls més blaus i me'ls bec a galet, amb la set dels nàufrags desesperats. Avui he caminat damunt les aigües i encara no sé si m'he enfonsat. Hi ets i m'abraces i en tinc prou. Sobrevolo el dolor, les agulles del box d'urgències, els músculs garratibats, i aterro en el teu somriure amb més il·lusió que traça. No pots rescatar-me avui l'alegria, però em regales un bocí de la teva perquè la guardi a les butxaques i em duri fins al vespre. Dormiria amb tu, aquesta nit, com quan érem petits, dos esquitxos bessons en un bressol, a la cabina d'un vaixell que creuava l'Atlàntic, al llit enorme de casa els pares. On és casa nostra, si no estem junts? Dormiria amb tu, que ets el meu enyor, la meva pàtria antiga. No em deixis mai. Conta'm un acudit, explica'm el dia que et vas perdre a Cadis i vas acabar en un bar perillós i no ho sabies. Torna a riure avui que jo no puc, avui que voldria que em diguessis que podràs salvar-me sempre, avui que trepitjo cordes fluixes i torno a tenir tanta por del silenci. Torna a riure perquè pugui recordar que m'esperen versos i emoticones que ho diuen tot (dos punts, guionet, parèntesi tancat), i un sopar amb sushi i tendresa, i tota la bellesa del món. I que aquesta nit m'adormiré acotxada per una cançó de bressol que m'invento que van escriure només per a mi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

tota t'acotxa
la nit feta tonada:
la perla blava.