dissabte, 18 de maig de 2013

les coses que dec



cap camí per perdre o tenir. ja mirada, l'ombra desfeta en l'ombra sense cap mur al més endins de la petja --i mai l'enrere--.
Víctor Sunyol, Stabat

no hay mejor modo de no deber nada
que dando todo lo que haya que dar.
Carlos Chaouen, "Si fuera yo"



i encara, avui, aquella por de caure. Que rellisquin les rodes damunt l'asfalt i que res, absolutament res, depengui ja mai més de mi. Encara aquella por, i entremig, i dessota, i enllà, l'anhel del viatge intransferible, només el cotxe i jo i el mateix casset de sempre, fidel i còmplice, com el llibre que m'espera cada vespre a la tauleta de nit. Aquella por d'ahir empeltada al meu desig d'avui, i tota la meva terra --la meva sang, la meva ràbia-- per apartar-la a cop de parabrisa mentre repasso la llista de totes les coses que dec: almenys dues abraçades, un apunt al blog que parli de déu i d'una rodanxa de sushi --i d'un tatami per a tres, i de tota la culpa a les clavegueres--. Un relat del dolor que desperti somriures. Un títol per a un recital amb la pianista dels meus somnis, una carpeta endreçada amb totes les fotos de dijous --amb tots els somriures de dijous--, i una carta que et digui que mai no he deixat d'estimar-te. Totes les coses que dec, i encara m'atreveixo a demanar: que hi hagi roselles pel camí que em duu a Farrera, que plogui però poc, que el cotxe no rellisqui, que Montserrat no estigui tapada per la boira, que Chaouen em torni a tu sense dolor, que tregui el nas el sol per rebre'm quan arribi, i que aparegui una àguila i m'indiqui el camí.

i jo que m'atreveixo encara a demanar, i l'Univers que se'n riu i m'ho dóna tot, tot i tot.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Demana, demana...que avui el dia ho dóna tot...

delesparaules

(saps, aquest és le primer apunt que llegeixo del teu bloc des del dijous i, saps què?, et llegeixo diferent, més propera)

la vida té vida pròpia ha dit...

jo també et llegeixo diferent! :)
demanem, doncs, que el món s'acaba!
una abraçada!