dimarts, 9 d’abril de 2013

en miracle



"No cal que vingui un príncep blau a pintar paraigües vermells que ens aixopluguin de la sordidesa. Però on diu príncep posa-hi somriure d'un infant a les escales del metro, lluna plena de novembre que et sorprèn a primera hora del matí al bell mig del carrer, aroma de cafè en un bar que no havies vist mai i que sempre havia estat allà mateix. Posa-hi qualsevol detall anodí que només tu pots convertir en miracle."

Creixen malgrat tot les tulipes


I la son i el cansament es van desfent de mica en mica, no saps ben bé com. Te'l perds, també, aquest instant que transmuta l'esgotament en somriure, l'ombra soterrada a les parpelles en la llum, avui petita però teva, que has vist expandir-se tantes vegades. Te l'has perdut, també, aquest moment, el salt al buit que et torna a l'ara, als teus peus arrelats, a la sang que t'esclata a les venes. El poema de Creely, potser --cada moment físic, passatger, passatger, és el que / sempre és o sempre va ser, just llavors, just allà--, o, de cop i per fi, tornar a sentir la gana bramant-te als budells, i les ganes de saciar-la. El dolor de debò en uns versos que et glacen per dins i que fan el teu patiment petit i ínfim, gairebé entranyable. I la promesa de la primavera al meteocat --les màximes seran lleugerament o moderadament més altes en conjunt--, i el record d'un paisatge al peu del Montseny on viuen dones fortes i arrelades. I els teus dits que tornen a les tecles i trenquen el silenci. I es fa el miracle.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Els teus escrits m'enamoren.
I em fan enveja. Per com ho dius. I pel que dius. Necessitaria tant que es fes el miracle...
Gràcies Sònia.
ma