divendres, 15 de març de 2013

rissaga

i ve el silenci, ara. Estrany, imprevisible. Un dia ho vas escriure, I què has de fer si t'han tornat a fugir totes, si s'han perdut altra vegada per les quadrícules de la ciutat i han arribat a la mar i se les ha endut un mal oratge. Ve el silenci inaudit, rissaga al port que recula de cop i volta, i tu i els teus ulls atònits, on ha anat a parar la força que inundava fa un moment es pla i els teus pulmons atemorits i fascinats alhora. A la retina, encara, l'eclipsi total de sol del dia anterior. Canviava el segle i havia de desmuntar-se'ns la vida, deien. S'anunciaven pertot apocalipsis planetàries i revoltes de màquines i sistemes informàtics. I t'importava ben poc, ara només tenies al cap els homes que havies vist al mercat aquell mateix matí, Avui hi haurà rissaga, havien dit, Hi ha cel de rissaga, i era un cel blanquinós que pesava com pesava el teu desig encallat al peu d'un mur. T'importava ben poc si havia d'acabar-se'ns el món, ara només sabies mirar la mar que avançava i reculava capritxosa, o potser no tant, potser molt calculadament, amb un ritme intern que tal vegada era el misteri que et tenia els ulls atrapats i l'alè retingut, i aquella fascinació que era un despropòsit davant de la destrucció. Reculava el mar com reculen avui (com han reculat sovint) les paraules, i recordes l'eclipsi, els auguris amenaçadors, les vides desmuntades. Arriba el silenci i tu esperes que torni la marea de paraules que torni a inundar-ho tot i que et digui --que et re-faci, que et re-munti, que et re-sigui.