divendres, 1 de febrer de 2013

no tan lluny



(foto: www.timeanddate.com)

La recepcionista del consolat em rep amb el pinganillo enganxat a l'orella. No m'adono que està parlant, i li engego el discurs, Vinc a portar uns papers, tinc cita amb la secretària del cònsol... M'interromp amb mala llet: ¡Estoy hablando, ¿no lo ve?! Respiro fondo. Deu ser la setmana de la gent borde. Recordo l'àvia, cada uno con su cada uno, i li torno en silenci la impaciència, això és teu i això és meu, i callo i renuncio a engegar-la a fer la mà. Sento (ara sí) com li diu a la persona de l'altre extrem del fil telefònic que passa la trucada a la secretària del cònsol (merda, no, té hora amb mi, que no me l'entretingui!), i es gira i em pregunta que què vull. Reprenc el fil, Vinc a portar uns papers... Em pregunta quin nom és. El de la mare, vol dir. L'hi dic. Ah, ja sé qui és. I tot d'una canvia la cara, em diu que li sap greu, que acaba de passar una trucada important a la secretària, però que mirarà de parlar amb ella. Espero cinc minuts massa llargs, fa estona que hauria de ser a la feina. Apareix per fi amb la secretària i se'n torna darrere del taulell, i per uns moments no li fem cas, parlem de la paperassa, perfecte, demanarem el que calgui i us avisarem, sí, ja va venir el teu germà. I de cop la recepcionista borde ens interromp i em pregunta: "¿Y todavía vive tu abuelita?", i quan diu abuelita se li escapa una tendresa que fa uns moments hauria estat incapaç d'imaginar-li, i se'm fa un nus, No, murió hace año y medio, i ella, ¡Qué lástima!, i m'adono que li sap greu de debò, i de cop sé que ara mateix està evocant l'àvia, com jo, que totes dues la fem present darrere d'aquest mateix taulell, fent gestions interminables, arreglant paperassa que es desarregla quan et semblava que ho tenies, l'àvia petita i encorbada i valenta, Me voy a Chile dentro de quince días, ens va dir un migdia qualsevol dels seus vuitanta-no-sé-quants-anys, i se n'hi va anar, tota sola, a acomiadar-se de la comadre, ja devia saber que no tornarien a veure's mai més. La recepcionista borde i jo evoquem l'àvia sense dir-nos-ho i se m'escalfa no sé què a dins i voldria disculpar-me per haver estat a punt d'engegar-la a fer la mà, encara que siguis borde no estem tan lluny l'una de l'altra si l'àvia se't va quedar clavada en algun lloc de la ment i la recordes com la recordo jo tots els dies que perdo la terra sota els peus.
A la sortida, una dona xilena que és com una mare afable m'ofereix empanades, calentitas. Li'n compro una i me la menjo a poc a poc. Té un gust més picant que les que feia l'àvia. La dona somriu tota l'estona i em diu Chao, linda, i Tienes que volver. Vaig tornant.

5 comentaris:

S.N. ha dit...

Sí, deu ser la setmana de la gent borde...però com m'han dit avui, nosaltres també podem respondre amb un somriure i pitjor pel/per la borde... :D

la vida té vida pròpia ha dit...

Sí, ja t'he llegit al fèisbuc!! :) És que al CAP del barri s'emporten la palma!!! Però també hi ha gent maca, de veres!!!!! :)

Anònim ha dit...

dona! que escrius aquestes coses, i em fan ploure els ulls.
v.

sparkling ha dit...

Conec el Consolat. Crec que també conec a la "borde"...

Costa ben poc dir les coses amb un somriure a la cara, oi?

Petons. I bombolles.

Suspirito ha dit...

Muy bonito, me ha emocionado. Tenemos que ir al Tabo Sonita a brindar con pisco souer por tu abuelita y por tu mami.