dilluns, 4 de febrer de 2013

la tendresa



anava a escriure, li dic, però no sé exactament què. Escriu que estàs guapeta, em diu, que tens els ulls cansats i estàs guapeta. Ho escric perquè em fa somriure. Perquè em noto els ulls cansats, és cert, i perquè justament avui, quan sortia de la feina taral·lejant aquella cançó de Feliu, i buidar-me per omplir-me sols de tu, m'ha vingut al cap que de vegades ens buidem i no ens tornem a omplir. Que ens anem desafinant, dèiem ahir, a força de desamors, i que en canvi l'amor de debò és el que ens sobreïx, el que ens sobra de l'ésser que és sencer i no mancança, que mai no es buida de si mateix. Que estic guapeta, diu, i que ho escrigui. La tendresa, ho dèiem fa temps, mai no és massa. O l'amor, dèiem. Ja no ho recordo.

(fotografia d'Anita Moll)

6 comentaris:

andreu giralt i puga ha dit...

;)

la vida té vida pròpia ha dit...

un petó! :)

Mai no ho diries, ha dit...

( ! )

( ! ! ! )

ostres!
i que bé que ho escrius!

marina ha dit...

estic guapeta, estàs guapeta, estem guapetes i guapets... i visca els éssers sencers!

que bé llegir-te i començar el dia amb un somriure!

Xelo IProu ha dit...

ni de tendresa ni d'amor mai mai no és massa
és una dolça lectura que sacseja els sentits

Audrey ha dit...

Sí, la tendresa, l'amor...mai són massa!. Fer camí per tornar-nos a omplir...