dissabte, 23 de febrer de 2013

els queixals que somies


Fotografia: Robert Bonet
(text publicat als Quaderns d'Illacrua, La Directa, núm. 305, el 13 de febrer de 2013)

Sempre hi ha algú que et fa la pregunta, i tu respons amb evasives o no respons i fas aquell posat greu que suggereix una vida malmesa, una llar desestructurada, un trauma que crema com les torxes que envolten ara mateix l’edifici. I no saps per què però només et ve al cap l’empenta enmig dels omòplats, la porta que es tanca darrere teu i la foscor sobtada, l’olor agra de les sabates velles i de la pols que s’acumulava al quarto de les rates. Mai no en vas veure cap, però estaves tan convençut que hi eren, que l’estona que durava el càstig respiraves poc, procurant no fer soroll, i tancaves fort els ulls (foscor sobre foscor) per no ensopegar amb els ulls d’elles, que imaginaves vermells i lluents com els dels gats. Mai no et vas atrevir a comprovar si el pare havia tancat la porta amb clau. Imaginar que ho havia fet t’eximia de qualsevol esforç de revolta, i et permetia imaginar que la porta era oberta i que podies sortir en qualsevol moment si l’angoixa arribava a fer-se insuportable. Començaves a comptar enrere des de cent per no pensar en el Nando, que tirava la pedra i amagava la mà i arrencava a córrer abans que tu i desapareixia just abans que arribessin els grans, i et trobaven només a tu, pobre passerell atònit, sempre en el lloc equivocat en el moment equivocat, i les orelles cremaven quan el pare te les retorçava amb ràbia, i després l’empenta i la porta i les rates i el Nando ben lluny, rient.

La noia que t’ha fet la pregunta entoma el teu silenci i t’ofereix una torxa encesa. Et tremolen una mica les mans però la sostens, decidit, com cada any des d’aquell dia que, encara no saps com, vas arrencar a córrer abans que el Nando. I la culpa torna a fer camí des de l’estómac fins a les galtes, i et rosega els pulmons com els queixals de les rates que encara somies.