dimecres, 6 de febrer de 2013

conjurs



I volia dir-vos que quan trontollo penso en vosaltres. Quan no tinc espai a dins, us faig venir al pensament, que potser és l'ànima, com qui crida l'àngel de la guarda, i us veig fortes, i boniques, i arrelades, i us recordo la llum i l'alegria, i reculen les ombres i el silenci es fa plàcid, amable. Volia explicar-vos que me'n vaig a dormir amb un somriure fent-me niu a les costelles. Un somriure que no s'apaga amb un cop de vent, que em durarà encara una estona quan agafi demà la moto per anar a la feina. Ho dèiem avui, quan no esperes res de la vida, arriba ella i t'acull amb una abraçada gran com una amanida. I la germana t'envia petons de pastanaga des de l'illa per escampar-te els malsons, i arriba el llibre, també, per fi, i somiaràs tota la nit les ganes d'ensumar-lo, de tocar-lo, de sospesar-lo. I demà parlaràs de poesia amb ell, que podria parlar-ne durant hores tot sol o amb qualsevol altre que hi entengui més però té ganes de parlar-ne amb tu. Volia dir-vos que quan trontollo penso en vosaltres. I amb la vostra espelma trobo la meva, que havia quedat amagada en un racó que tinc poc costum de visitar, i l'agafo i fa llum, també. I vol regalar-se.

(Foto: Maria Santamarta)

1 comentari:

Sofía ha dit...

oh! Una abraçada gran com una amanida! M'ha fet somriure i he pensat en petons de tomàquet cherry... :)