dimarts, 19 de febrer de 2013

una dependenta cansada

Al cap i a la fi
Déu entra i surt de les ànimes dels homes
i jo entro a la seva ànima també
com s'entra a les botigues
els dissabtes humits d'octubre.

L'ànima de Déu
és una dependenta cansada

"Tenim el que busca,
però no sé si ens queda de la seva talla"

Víctor Mañosa, Stramonium 



La ginecòloga em rep amb cara de dependenta cansada. Sóc l'última visita del dia i ella ja hauria volgut plegar. És tard, de fet. Quines ganes. Tenim el que busca, però no sé si ens queda de la seva talla. Sec a la cadira i somric (per què no?). Ara mateix sóc una clienta cansada. Ella es refà. No sé com. Escric aquestes línies només per veure si arribo a descobrir aquest com. Es refà i em mira i de cop hi és plenament, sense pressa per plegar, sense queixa. No és amable. No somriu. És eficient. Dura. Seca. Però m'agrada. (No deu caldre, aquest però.) M'agrada, dic. Té els ulls intel·ligents, bonics, d'un verd estrany, i em mira quan em parla i quan li parlo. M'he perdut el com, el moment exacte en què el cansament se li ha convertit en presència i me l'ha oferta tota sense embuts. El moment en què ha passat de tenir ganes de marxar a acollir-me sense condicions, a la seva manera dura, eficient i seca. A calmar-me el cos que reacciona amb un automatisme atàvic al tacte aliè, al tacte no volgut. A calmar-me el neguit (Déu entra i surt i de les ànimes dels homes) i a fer-me un lloc en la consulta minúscula, atapeïda, inhòspita, perquè la pell només em tremoli de fred, perquè el cos nu se senti segur davant d'ella, només perquè hi és, només perquè em recorda alguna mare antiga, algun recer segur on puc aixoplugar-me.

1 comentari:

Carme ha dit...

Ahir, ja vaig llegir aquest text. Em va agradar molt com descrius la situació i la teva manera de viure-la.

I no me'n sé estar de dir-hi la meva... penso que a vegades resulta fàcil refer-se. Aquest "com", l'expliques prou bé, sense explicar-lo.

És només saber passar del moment on vius desubicat, perquè vius només el "futur" desitjat de plegar i anar a casa (i per tant no hi ets, no ets on hauries de ser) al present real on tens una persona davant a qui pots ajudar, de la manera que sigui, amb eficàcia molt millor, clar.

Diuen els savis que tot el que importa està en el present. En l'ara i aquí. I jo vaig i m'ho crec. ;)