dimecres, 23 de gener de 2013

la veïna




I avui m'hauria agradat que la meva finestra hagués estat indiscreta. Que hagués pogut veure, fa una setmana, com la senyora gran de l'entresòl queia desplomada a la banyera. Tenir l'oportunitat de córrer, d'intentar obrir la porta, de trucar als bombers. Ni que fos per acompanyar-li l'ànima si ja havia decidit abandonar-li el cos. Per agafar-li la mà. Per dir-li que, encara que només ens havíem vist un parell de vegades al replà (ella encorbada i caminant amb passes menudes, jo amb la pressa dels dies que esborren el pas acompassat del temps), encara que només li sabés el nom i la mirada, la seva soledat era la mateixa que la dels meus diumenges a la tarda, i la seva por de caure, la mateixa que m'assalta a estones, quan s'obren les ferides. Hauria volgut, avui, que la meva finestra hagués estat indiscreta, per cantar-li una cançó, com a l'àvia, mentre marxava. Perquè s'endugués un bocí de tendresa que compensés, ni que fos una mica, les seves hores de soledat. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Preciós, emocionant.
T'entenc. I vull creure que encara ho pots fer..encara pots enviar-li el teu amor. Mai no és tard. Segur que ja ha rebut l'amor que mostres en aquesta poesia dedicada a ella.
M'encanta llegir-te, identificar-me en quasibé tot el que transmets.
Gràcies.
ma