dimarts, 31 de desembre de 2013

com aquell vespre







Fas tard, i no tens temps de fer balanç en quatre línies esgarrapades a corre-cuita, però des que t'has llevat avui que tens el desfici de dir alguna cosa d'aquest any que s'esmuny mentre et tornes a pintar els ulls com aquell vespre de març abans d'anar a dir versos, que deixaves la porta entreoberta per si, com si. Març de tulipes i de silencis que ja no tenien el tacte del malson. Març de desficis i de salts al buit, sense xarxa --love the way you love, et deien avui, i tu pensaves les trompades inevitables i el mal d'ossos de després, com quan vas caure amb la moto la primera vegada, i la segona, i la tercera, i l'únic que canviava era l'agilitat per espolsar-te la por i tornar a conduir de nou, com si no--. Fas tard i no tens temps de fer balanç, però torna a ballar-te pel cap la cançó dels teus finals i dels teus principis i totes les línies que t'ha fet escriure. I el desig i la por i la meravella dels dits que et toquen l'esquena i no salta, no salta. Fas molt tard i t'esclata l'estiu al somriure i tornes a pintar-lo en una llibreta quadriculada que et recorda els carrers de l'Eixample per on et perdies i ja no però t'hi tornaries a perdre si poguessis, si encara hi fos, si t'estimés encara. Fas molt tard i no saps si vols pensar la tardor que t'ha estret nusos mentre t'obria finestres que no eres capaç de veure, i l'aire estrany, l'aire complicat, l'aire impossible. I el silenci de després, i el somriure a poc a poc, com si no gosés, com si no s'ho acabés de creure. Fas tard i no era aquest l'any que volies dir, però s'hi assembla. T'has pintat els ulls, avui, com aquell vespre. A partir d'ara, març serà sempre el mes de les tulipes i d'una ratlla negra a l'abisme de les parpelles, just abans d'obrir la porta i sortir de casa.

diumenge, 29 de desembre de 2013

tot el trajecte


escapa't del cos que et dorm al costat i fa anys que no t'estima i vés a buscar unes mans petites com la pluja
Creixen malgrat tot les tulipes

els arbres al riu i el riu al cel. O al revés. Tota la pena al riu i tu per l'autopista taral·lejant Dusminguet com si fos ahir que ballaves a la rambla del Raval mentre escopies la culpa a les clavegueres. Com si fos ahir que somreies amb ulls tristos i ni tan sols intuïes la llum d'avui. El somriure d'avui. Les ganes d'avui. El desig d'avui. I fas un altre cop la llista: tornar a conduir, tornar a escriure, decidir què vols fer amb el teu temps, decidir què vols fer amb el teu cos. Tornar a creure que pots. Que has vingut aquí a expandir-te, a arriscar-te, a tirar-te en paracaigudes amb tota la por travessant-te les costelles. A vessar tendresa com si no hi hagués res més al món que l'esquena que acarones. Estimar una, dues, tres, quatre, cinc o sis vegades --i totes, totes, sense xarxa. Quedar-te quan el més fàcil és fugir. No cremar cap nau. Tornar a ser, tornar a caminar, tornar a nedar. La llista un altre cop, de tot el que has recuperat aquesta dècada que estàs a punt d'acomiadar. Tornar a escriure, tornar a conduir, tornar a creure.

I tot el trajecte dient gràcies, com un mantra.   




dimecres, 25 de desembre de 2013

estimar els camins



Only hate the road when you're missing home
Passenger, "Let her go"


estimo avui tots els camins que us porten a casa. Els revolts del Garraf, la via de tren esquitxada de blaus, les turbulències que heu travessat per venir de l'illa. Els whatsapp, els e-mails, encara algun sms, les trucades des del Vallès. Enviar-te una abraçada gran com una amanida tot just obrir els ulls --i tenir-te sempre, sempre, sempre, a dins. El Nadal de l'any que ve que enyorarà aquest Nadal que enyora un altre Nadal que enyora un altre Nadal. Nines russes que guarden tot l'amor que us tinc. Una cervesa, dos cigarrets, tres petons de pastanaga. La mare que ens mira i ens diu el nom, i s'afluixa un nus --encara no, avui no. Estimo tots els camins que us han dut a casa, que ara sí que és casa i ja no té por de la intempèrie. Estimo tots els camins, totes les dreceres, totes les marrades que ens retroben aquest migdia plujós. I us visc avui, amb tot el que hi ha --també un tros d'ahir, una engruna de demà--, mentre aprenc de mica en mica a deixar-vos anar, com les fulles que diumenge amollàvem riu avall, entre les pedres.

dilluns, 23 de desembre de 2013

desafinada

(A l’Heura Marçal,
que un dia va parlar-me
d’amors desafinats)


em vas dir que l’amor ens desafina
com un piano vell

toco les tecles
amb guants de llana sense dits

a estones perdo el ritme
i se’m talla la pell ran de les ungles.

desafino sovint


estimo encara

"I Déu en algun lloc"

(Fotografia:  el Buho nº30)

dilluns, 16 de desembre de 2013

potser vindrà la pluja



Si em veiessis avui, tornaries a dir-me Fas cara de tardor. I aquest cop potser et diria que fa setmanes que se m'ha instal·lat l'hivern entre la pell i la sang i que tinc novembre congelat a les venes. Que no trobo la manera de fer-lo ploure. Que no ploro, que ja no en sé, que se m'entela l'ànima els matins cendrosos de dilluns i no puc ni dibuixar el seu nom a les finestres. Que se m'ha aturat la vida en el desig de silenci. Que no m'acostumo al fred i torno a dormir amb jersei de llana i bosses d'aigua calenta. Que hauria trucat avui per dir Ho sento, per dir Em moro de fred però m'agradaria que vinguessis al barri a prendre una cervesa en qualsevol terrassa mentre fumes una cigarreta rere l'altra i m'expliques com et passa la vida pel cos i no puc evitar tornar a imaginar-me com era jo quan en tenia vint-i-pocs i desitjar tenir menys por la propera vida. 

La neboda m'envia un petó gros des de la pantalla del mòbil. Potser vindrà la pluja després d'aquest somriure.  

dimecres, 11 de desembre de 2013

acúfens


saber que si escoltes aquella cançó t'entrarà de mica en mica una nostàlgia xopa de tendresa. Escoltar-la igualment, una, dues, deu vegades. Que vingui la tendresa, al preu que sigui. Que vinguin ara i aquí tots els records. Que el meu ara sigui un ahir, perquè sí, perquè vull, perquè el plor del que va ser i ja no és arrossegui l'altre, el plor d'avui, el plor que tens entrebancat a les costelles i et ressona a l'infern de l'oïda i no et deixa dormir. Que la tristesa antiga estiri el fil de la tristesa d'ara i la desenredi, la desengruni, la des-sigui. I que tota l'aigua et retorni per fi el silenci.

el silenci.

dilluns, 9 de desembre de 2013

qui no se n'enamoraria


La consigna és clara: Tot allò que no vulguis, crema-ho a la foguera la Nit de Sant Joan. Hem acabat el cava, les coques i els petards. Fumem fent rotllana a terra, al pati d'en Marc i la Gemma. Fa estona que ens hipnotitzen les flames de la foguera on han anat a parar algunes caixes de fruita del magatzem d’en Joan i la calaixera atrotinada de la Marta, a més de la muntanya de diaris i revistes que en Marc i la Gemma acumulaven a casa. Entre les flames, enxampes en Carles mirant la Gemma com si fos un somni, i te la mires també i la veus com si fos la primera vegada, té una llum als ulls i al somriure encara més hipnotitzant que el foc. Enxampes en Carles i decideixes, amb un vertigen lleu a la boca de l’estómac, que li guardaràs el secret. Algú es deixondeix, Va, que s’ha de fer la crema!, i s’alça i reparteix fulls reciclats i bolígrafs com si fóssim a classe. Se’ns escapa el riure en un primer moment, però tot d’una es fa el silenci, i escrivim. Tot allò que no vulguis, crema-ho a la foguera. Tornes a alçar als ulls i l’enxampes un cop més amb la mirada fixa en el serrell ros que ara tapa una mica la preciosa cara inclinada damunt del paper, concentrada, rosegant la punta del llapis mentre rumia. L’enxampes i reconeixes que et fa una mica de mal, només una mica, però ho entens, qui no se n’enamoraria si la conegués. L’enxampes i et preguntes si deu estar escrivint el mateix que tu, si també deu voler que desaparegui entre les flames de la nit màgica aquella cremor al pit, el desig impossible esgarrapant els somnis, la culpa arrapada a la pell com un tatuatge acusador. No n'estàs segura, però la culpa sí, la culpa sí que ha d'anar a la foguera. I l'escrius al paper i et quedes mirant molta estona com la devoren les flames.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Arenys



Monsieur Cousteau, 
per què a vostè els taurons no li fan por?
Els Amics de les Arts, "Monsieur Cousteu"
Espècies per catalogar


recordar Arenys. Tornar-hi junts. Apedaçar memòries entre tots, com qui fa un trencaclosques sabent que no té, ni tindrà mai, totes les peces. Arenys, el mar, el trajecte amb l'R4 per la carretera de Vallgorguina. Terra de bruixes, deia la mare. La mare. Les onades gegants que engrescaven el germà i et feien por a tu. Els guals de l'entrada del poble. Sant Celoni abans i després, la casa gran i el riu tan a la vora. Arenys, la sorra, els entrepans de mantega i pernil dolç, els flotadors de colors llampants i el cansament de tornada, feliços, amb ganes d'arribar a casa i sortir al pati a comptar estrelles i buscar ovnis. La mare. Un frankfurt a la riera un dia que va ser una festa. El cosí gran alguna vegada, el seu riure contagiós i els cabells arrissats i negríssims, Tieta, em deixes conduir? T'hauries pogut enamorar d'un noi que somrigués així. Arenys i el mar que s'enfonsava tot d'una, Arenys i una onada que t'arrenca els flotadors dels braços i t'omple de sal els pulmons. La mare, que mai no ha sabut nedar gaire i que es llença i et salva. Que es va enfadar tant un dia que vam oblidar els entrepans, i tu encongida al seient del darrere, petita entre els germans, desitjant que tornés a somriure, desitjant haver-hi pensat, cranc de la culpa esqueixant la necessitat eterna de no perdre la mare, de no perdre l'amor, de no perdre, de no perdre't. Recordar Arenys, tornar-hi junts. La mare. 


dijous, 14 de novembre de 2013

desajust


Escribir es desviarse y vivir es ajustarse.
"Sábanas", del blog Suspendelviaje


Et desvies. Escrius o vius? El text s'escampa indòmit damunt del blanc. La vida se't desajusta com un rellotge vell. Aquell matí d'agost t'havies quedat clavada en el blau i amb prou feines vas notar que els gira-sols us donaven l'esquena. Avui són les paraules les que no volen mirar-te. Es tomben cap a la llum mentre tu busques en l'ombra el que has perdut.

divendres, 8 de novembre de 2013

Achillea Millefolium



El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
Kirmen Uribe

No vols oblidar res. Ni els seus ulls després de, ni els teus ulls enllà de. Ni la por, ni el desig, ni la intempèrie. Tampoc l'arrel profunda d'aquest dolor, ni d'aquell altre, el primigeni, el que t'aboca cada dia a l'abisme en els ulls de la mare. No vols oblidar res. Escrius, doncs. Poques pàgines, quatre versos, una suite. Conjurs de plantes màgiques per retenir el record.

[Somriuries així, mare, si no haguessis oblidat?]

dimarts, 5 de novembre de 2013

stand by the strengths of your soul


tornar a omplir l'agenda --sopars, presentacions, l'obra de Veiga que no et vols perdre, una excursió al poble on passaves els estius quan eres petita, reunions per trobar finals feliços, potser el gimnàs, sens dubte una visita a les nebodes. Agrair les mandarines, les llimones, el brou de pollastre i les pilotes casolanes. El carro de la compra que l'amiga et va dur ple fins dalt de queviures per omplir el rebost els dies que pogués quedar-se el virus. Els missatges de bon dia, de com estàs, d'encara estàs malalta, de necessites res. Les seves bromes i el temps que esgarrapa per venir-te a veure a l'hora del cafè i seure amb tu al balcó i parlar de la mare i de les farmàcies que no cobren i de Pop Ràpid. Escoltar Kiko i cantussejar Lobo López mentre segelles les finestres per no tornar a passar fred a dins de casa. Tallar les fulles mortes del potus. Desitjar que revifi, i sorprendre't parlant-li com t'hauries pogut parlar a tu aquests dies de febre i desànim. Tornar a dubtar si adoptes un gat, si et quedes o si marxes, si calles o si escrius. Tornar, simplement. Tornar.


passeres



Ens pensàvem que teníem totes les paraules. Que ens hi sabríem trobar sempre. (...) I tanmateix, ja ho veus.

Una passera damunt del riu amb cinc o o set o vuit paraules. Uns quants No ho sé i totes les ganes de ser-te a la vora i besar-te suau, molt suau, la galta. Una passera damunt del riu, i jo que em giro per mirar-te i torno a tenir el somriure de sempre. Ja no hi ha la febre, ni el cansament, ni el plor dels matins fent-me un nus a les costelles. Cinc o set o vuit paraules per travessar el riu i sortir a córrer pels camins que ja han oblidat tots els malsons. Menjarem ensaïmada i coca del Mistral i xarruparem te negre a l'hora que el sol comenci a amagar-se darrere els edificis del pati de veïns. Tornaré a tenir ganes d'adoptar un gat i me'n desdiré al cap de dos minuts. Dubtaré un cop més si em quedo o si marxo, si vaig o si vinc, si escric o si callo. Et faràs la morta perquè et desperti amb un petó. I tornaré a conduir tota sola per l'autopista escoltant Chaouen i Urquijo d'aquella manera obsessiva que no cal que vegi ningú. Cinc o set o vuit paraules, només, que no arriben a salvar tot el tram de riu que ens separa. Ens acosta el to, la carícia que embolcalla tots aquests nostres No ho sé, una tremolor petita quan et dic que ho sento. I jo que em giro per mirar-te i et pregunto amb els ulls, amb la llum d'abans, si vols venir.







diumenge, 3 de novembre de 2013

wake me up when september ends



No aniràs a la guerra. Et rendeixes ara. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. Encara ets al mig de la plaça, a la intempèrie, amb totes les portes tancades i les finestres amb llum a dins. Però has recordat on és casa. Tanques els ulls i la veus, oberta a dos vents, plena de llum, amb fruita de tardor al marbre de la cuina i la tetera rodona a la tauleta de la sala, damunt del tapet que vas dur de Romania. Una flor de paper del color que escombra tristeses. El racó dels miracles, del silenci, dels àngels, del potus que creix imparable encara que no el reguis, encara que no te'l miris. El racó on la vida viu fins i tot quan tu t'atures, fins i tot quan et perds i no recordes el camí que et torna a casa --una altra vegada, una altra vegada. Deixes caure els braços, les armes, les llàgrimes. I què, si t'has perdut? I què, si has tornat a ficar-te al bosc i els ocells s'han menjat les molles de pa que havies anat deixant pel camí? I què, si aquest cop t'has oblidat fins i tot d'anar deixant molles pel camí? I què, si t'has perdut? No faràs cap guerra. Deixaràs caure els braços, les llàgrimes, les armes. Has recordat on és casa. No és perdut el temps del plor. Dessota hi ha la força que et falta avui per caminar el retorn.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

el xup-xup de l'olla


"Siempre me ha gustado oír el chupchúp de la comida en el fuego. Una hoja de laurel, una pizca de clavo y un chorrito de cognac, a veces también un trozo de chocolate o una galleta para espesar; mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios."

"Zapatos", Cartografiando el vacío

Prepares el brou de carn que t'ha d'ajudar a passar aquests dies de virus persistents. Pastanaga, ceba, porro, api, un parell d'ossos de vedella i un quart de gallina. mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios. Qui et va ensenyar a cuinar a tu, si és que te'n va ensenyar algú? La mare en sabia poc, i no hi prenia gust. Algunes vegades, encara avui, t'has preguntat com devia ser tenir una mare com les que omplen les carmanyoles de menges exquisides els diumenges a la tarda, després del dinar familiar, quan els nòvios es deixondeixen de la becaina al sofà de la sala i agafen les jaquetes per començar a anar marxant. Com deu ser tenir una mare que cuini amb el que troba pels armaris i t'expliqui, com va fer un dia la carnissera del barri, quins ingredients calen per fer un bon brou de carn d'aquells que ressusciten un mort. No saps què donaries, ara, perquè aquest brou que fa xup-xup a l'olla et ressuscités un poc. No saps què donaries per no haver de deixar ni un dia més el temps en suspens, ara que fa tants anys que vas decidir no tornar-te a mirar mai més la vida des del balcó de casa.    

Et recolzes al marbre de la cuina i et quedes encara una estona més escoltant el xup-xup de l'olla. No saps què donaries per tenir una mare que. Encara que no sabés cuinar. Encara que no en sabés.


dijous, 24 d’octubre de 2013

el que hi ha hagut




Dies de febre --dies en suspens--. Ni aquí ni allà. Ni al món ni al cos, et diu, i sents que és ben bé així, que no et reconeixes el cos dèbil de cop i volta, quan fa només tres dies tornaves del gimnàs amb ganes de menjar-te el món com si tinguessis 15 anys (no els teus 15 anys, esclar; els d'algú altre). Sures. Esperes. On és la terra? On són el desig, la gana, els nervis de punta, els versos que volies escriure, el somriure fàcil? On han anat a parar totes les coses que et fan i et desfan? Et prepares l'enèsim beuratge de gingebre, llimona i mel amb l'esperança que sigui aquest el que et torni a connectar definitivament amb la setmana que has deixat suspesa en l'aire. Hi havia el comiat de la família al port. Una xerrada amb alumnes d'ESO en un institut del barri. Hi havia els amics i una festa per celebrar versos. Ganes de comprar panellets i castanyes per acabar la garnatxa en bona companyia --ganes que fes una mica de fred--. Hi havia tot el que ara esborres a l'agenda mentre engegues per fi l'ordinador i recordes el que hi ha hagut. Els somriures. L'afecte. Els beuratges de llimona i gingebre i mel i pròpolis. Una pel·li que et torna a vides de des-desig, de des-amor, de cartes clandestines i rams de flors pintats a l'oli. Molt d'amor. Un gat que et dorm als peus per amorosir-te la febre. Whatsapps dels amics. El record del recital de dilluns, de l'emoció de l'obra de dissabte, dels dibuixos de diumenge. Una notícia trista. Recordes el que hi ha hagut i somrius una mica. Demà torna tot. També torna ella, et diu una repiulada, que n'ha escrit una altra. Beus un glop de la tassa que fumeja i se't queda el gust de gingebre arrapat al paladar. Vols conèixer l'altra i totes les que vindran. Avui encara no. Demà. Quan hagis tornat al cos, al món, aquí, allà.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Romanian landscape


Viatges, en el fons, per tenir ganes de tornar. T'ho va dir més bonic, però no recordes exactament les paraules que ara inaugurarien aquest apunt amb un impacte semblant, potser, al que vas sentir quan vas llegir-les. Era una postal d'algun país de l'Àfrica, tampoc no recordes quin. La vas llegir a la plaça sortint del metro, abans de pujar a casa. D'amagat. Ja no vols viure mai més l'amor d'amagat. Viatges, recordes avui, per tornar i saber on és casa. Però no (tant) aquest cop. No així. Retrobes casa, sí. El barri, les places, els carrers. Les amigues. La mare i el pare --la tendresa. Els germans i els nebots. El teu llit, el teu balcó amb lluna, la teva finestra encara sense cortines. Retrobes casa, però ja no és la mateixa casa. Entre els mobles, versos de dones d'altres països (loneliness combs her hair for hours). Sota els llençols borden els gossos de Bucarest. Gossos abandonats que vagaregen pels carrers i per les vies del tren. Nens abandonats com els gossos que els devoren qualsevol nit de tardor en un parc de Bucarest. [S'assemblava al teu nebot, el petit que es va acostar al vidre del vostre cotxe a prop de l'Arc del Triomf. Triomf de què. Viata mea e un camp nesfarsit de zapada. Va marxar arrossegant la resignació com unes sabatilles velles.] Retrobes casa i als testos del balcó hi ha el verd i el groc i el taronja apagat de les muntanyes de Transsilvània. Al carrer de sota, cases petites amb teulades fràgils que sembla que hagin de volar en qualsevol moment. Tornes a casa per retrobar la gent que estimes. Per regalar una ampolla de palinca i una gerra de ceràmica que té tota la vida que no has trobat en els colors del paisatge. A la tauleta de nit, encara, paraules de dona que trepitgen amb força l'asfalt àrid de la resignació --kiss me until my teeth fall out--, una llengua que voldries més a prop --te iubesc-- i un fil invisible que et lliga a aquest país que fins fa dos dies no t'existia.

versos de:
loneliness combs her hair for hours (la soledat li pentina els cabells durant hores): Yaprak Öz
Viata mea e un camp nesfarsit de zapada (la meva vida és un camp infinit de neu): Domnica Drumea
kiss me until my teeth fall out (besa'm fins que em caiguin les dents): Ruxandra Cesereanu

dilluns, 7 d’octubre de 2013

cara de tardor


i quan ja no hi comptaves arriba el dia que la son ve a trobar-te abans i tot que la surtis a buscar. Dorms nou hores seguides i somies nenes òrfenes que mengen llenties a la cuina d'una casa antiga. Et lleves més trista que ahir però potser més que demà. O al revés. Ella et diu Fas cara de tardor, i tu somrius una mica, quant temps fa que t'endevina el fred només mirant-te al fons de les pupil·les. Cara de tardor, llavis de silenci, mirada de pluja. Que difícil, alguns dies, el somriure. I què. També era difícil la son amansida, el descans profund, el cor en calma, i ja ho veus. Fas cara de tardor, aquest diumenge, però quan tornes a casa et diuen que a Brasov ha deixat de nevar. Que farà bo. Que us esperen amb vi blanc i bones menges i tota la calidesa del món. Tanques els ulls cansats d'autopista i imagines paisatges que fan olor de bosc i de muntanya. Cel blau i sense núvols. El fred just, per tastar l'octubre. I un poema que et fa niu al palmell de la mà, com un somni profund després de massa dies.

dijous, 3 d’octubre de 2013

mi calle


em perdo amb moto pel districte més gran de Barcelona. Tres quarts d'hora travessant quadrícules de carrers desconeguts que de cop ja no sé si són paral·lels o perpendiculars al mar. Com puc saber on sóc si no sé on és el mar. Al carrer no-sé-quin cantonada no-sé-què m'aturo en un semàfor absurd i m'adono que almenys mentre condueixo i intento trobar-me oblido el nus i gairebé no cou. Torna ara, la cremor. On eren les carícies que guarien l'ànima? Emplastre sobre emplastre sobre emplastre sobre emplastre. I a sota, el batec intacte de la primera vegada, ningú t'havia dit que faria tant de mal. Busco algun nom a les parets que fan cantonada. "Carrer de Veneçuela", diu el rètol de l'esquerra. "Mi calle", diu el de la dreta, pintat a mà damunt d'un mur. I un cor de color blau que sembla que hagi de saltar d'un bot a les llambordes de la vorera i arrencar a córrer pels carrers deserts com un nen esverat. El semàfor es posa verd i continuo clavada davant el rètol pintat de blau damunt del mur. No sé on és el mar però algú ha dit el meu carrer. Arrenco sense ganes. No sé on és el mar i acabo de deixar l'únic trosset de terra que em quedava.

dimecres, 25 de setembre de 2013

desenfocada


(Fotografia: Carla Moral)
(Text publicat a "Quaderns d'Illacrua", La Directa, núm. 330, el 18 de setembre de 2013)

"No et moguis, va, que et faig una foto." Mig somrius i dius que no amb el cap mentre t’acostes a la càmera i te n’allunyes en un ball improvisat. "Va, para, que surten mogudes." I tu que no, en silenci, movent d’un cantó a l’altre el somriure que ell intenta fixar. T’esmunys com una anguila mentre recordes com t'agradava, abans, que els teus nòvios volguessin fer-te fotos. Com preparaves mentalment el somriure, el gest exacte, la quietud estudiada fins al mil·límetre. Recordes el neguit de mirar-les després per comprovar que havien sortit exactament com havies previst ‒exactament com esperaven de tu. Una foto nítida dels teus ulls preciosos, de l'òval amable de la cara, de la llum inalterable del teu somriure. "Sisplau, no et moguis", i no sabries com explicar-li que ja no vols no moure't, que ja no vols que et tinguin, que ja no vols ser més la noia de les fotos que sempre somriu a la càmera. Saps que l’inquietes borrosa, imprecisa, mutable; que et voldria nítida, exacta, perenne, com si només així pogués caminar segur pels llocs de tu que comença a descobrir i que potser encara li fan una mica de basarda. Recordes aquell personatge de Woody Allen, un actor que sortia borrós ‒que era borrós: "Pensava que era la càmera, però era jo". Recordes Marilyn a les fotos nítides i perfectes que no deien el seu cor desfet a trossos a les mans de tots els homes que no van saber estimar-la. I mentre et mous davant de l'objectiu del teu nòvio nou, penses que vols ser borrosa; que vols que ell et sàpiga mirar com tu has après a mirar Marilyn, mutable i infinita, ara estrella i ara titella vençuda sense fils. Que t'estimi com aprens a estimar-te tu, ara somriure i ara tristesa i ara pànic i després ràbia. I que si et clava en l'instant només sabrà trobar-se, després, un polsim de bellesa moribunda entre els dits. I tu ja no hi seràs.

dimarts, 24 de setembre de 2013

el verd que no somreia



has anat a buscar els ulls que diuen que no et brillaven. Ha calgut regirar calaixos: no n'has trobat fotos digitals. De tot comença a fer molts anys, ja. També de la tristesa que diuen que passejaves pels carrers del poble. Del somriure apagat. De la llum ensorrada al fons de les pupil·les. De la por. Has anat a buscar el verd que no somreia --el verd del des-amor, el verd del des-desig. Encara no sabies de llaços que travessen segles. Encara no hi havia cançons de Silvio esgarrinxant els vidres del menjador mentre bevíeu mate i us defugíeu els ulls com adolescents. No m'ho facis més difícil, vas dir-li finalment, i el que volies era dir-li vull fer l'amor amb tu ara mateix, aquesta tarda d'abril amb rosa a la tauleta i llibres pendents. El verd que no somreia no et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue, amb l'alè intuït a cau d'orella. Només sabia de porteries antigues que amagaven amors culpables. D'esquenes com parets a l'altre costat del llit. De mans tremoloses al volant. De no puc, no en sé, no vinc, no escric, no em moc. Has anat a buscar els ulls que no brillaven i els has besat damunt de les parpelles. Tenien el mateix gust de sal que tenen avui quan te'ls besen i són verd amor, verd desig. No m'ho facis més difícil

diumenge, 22 de setembre de 2013

respirem-nos


"Apropa't fins al punt
on et perdi de vista."
Miquel Àngel Riera

Fins al punt on se'ns perdin els límits. On ja no es distingeixi la teva llum, la meva incertesa. 

Allunya't una mica, després. 

I respirem-nos.

dijous, 19 de setembre de 2013

"Creixen malgrat tot les tulipes" a Mataró


Divendres 20 de setembre, a les 19:30, presentació de Creixen malgrat tot les tulipes a la llibreria Dòria Llibres de Mataró (c/Pujol 9). A càrrec de Montse Barderi. Si no vau poder venir a Vilassar, ja ho sabeu!

dimarts, 17 de setembre de 2013

Recital poètic "Carta blanca" a Girona


Demà a les 20h, a l'Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona, presentem "Carta blanca". Un diàleg artístic entre dues veus creatives: l'obra literària de Sònia Moll i la música de Clara Peya. Sònia Moll recita poemes i altres textos inclosos als llibres Creixen malgrat tot les tulipes (XXXII Premi 25 d'abril de Narrativa Curta 2012) i Non si male nunc (premi Sant Celoni de Poesia 2007) i també textos inèdits. Clara Peya ha compost per a cada text una música que hi dialoga i emfatitza la lectura. 



dimarts, 10 de setembre de 2013

I had overpaid them





"Cause they told me everybody's got to pay their dues
And I explained that I had overpaid them"


En vas pagar, almenys, tres vegades més. I no calia. Ho has sabut avui però ja ho sabies. Vas pagar la teva part, la seva part i la de tots els qui no van trucar mai per preguntar-te I tu com estàs. Vas pagar amb el que tenies i amb el que no. I sí, podries inventar-te una altra versió: dir, per exemple, que et vas buidar de tu, que vas cremar les naus, que vas aprendre a descarregar motxilles; que mai, ni en els moments més crítics, no vas tenir la feblesa de girar el cap per mirar enrere. Podries dir el que volguessis. Inventar-te el teu mite supervivent. El teu orgull, la teva força, la llum inalterable del teu somriure. Però avui et fan una foto en el moment exacte en què oblides les defenses, ni un segon abans ni un segon després, el moment just en què torna el dolor --cercle infinit, camp de mines, taca alarmant damunt la pell--, i et mires els ulls i hi veus tota la tristesa dels deutes absurds que no et tocava pagar a tu.   

divendres, 6 de setembre de 2013

tots els que encara no


et regalaré tots els versos que encara no sóc capaç d'escriure. Te'ls enviaré amb comptagotes, un per un, perquè semblin molts, perquè tinguis la sensació que m'han omplert tota una vida dins d'aquesta vida. En cada sobre hi dibuixaré una espiral cosida de creuetes. Cada creueta, un dolor, com les reverberacions de santa Teresa. Àvila. Potser escriuré versos que parlin d'Àvila i de l'esborrany del primer poemari, encara sense títol, esventrat a la taula d'un restaurant xinès. Si algun vers aconsegueix parlar d'amor, dibuixaré un vistiplau vermell en un racó del sobre. Ho saps, oi, que no he estat mai gaire romàntica. O sí i no me'n recordo. Potser ho vaig ser quan no sabia escriure versos. Com ara, si t'hi pares a pensar. Ara és com si no en sabés ni n'hagués sabut mai, així que tant se val. Però si algun vers aconsegueix parlar d'amor, o de desig, o dels cabells que tapen els ulls i les ganes i la por d'endinsar-m'hi, si algun vers algun dia parlés d'amor, trobaràs un vistiplau vermell en algun lloc discret del sobre. Te'ls regalaré tots, els versos que encara no, perquè semblin molts, perquè diguin tota aquesta vida dins de la vida --tots els laberints, totes les creuetes, tots els matins de cafè i torrades al bar de la plaça, els ulls de la mare que encara em saben el nom, la lluna plena des del balcó de casa, tots els t' que moren on mor el paper de totes les cartes que no he arribat a enviar.

diumenge, 1 de setembre de 2013

amb l'agost o sense

Em dius "intueixo que avui voldràs escriure", i deu ser perquè he parlat d'alguna canya de més, de murs que avui no hi són, de braços caiguts i defenses anul·lades. Volia escriure, sí. De com canvia un diumenge a la tarda amb una conversa sense filtres i tots els somriures del món damunt la taula, al costat del cendrer. De com s'oblida la mort però no la tendresa dels ulls que no veurem mai més pels carrers del barri. De com s'apaga l'estiu en una terrassa del Born mentre setembre ens recorda totes les naixences. D'una cicatriu al cos que sempre és una cicatriu a l'ànima. He deixat de ser com Marilyn, això volia dir-te, i en canvi estimo més que mai Marilyn i el seu cor desfet a trossos a les mans de tots els homes que no van saber estimar-la. L'estimaria avui, profundament, incondicionalment. Acaronaria amb la punta dels dits el tel finíssim de la seva ànima malmesa. Estimaria avui, profundament, incondicionalment. Sense la canya de més, malgrat les defenses de més. Amb la mort o sense la mort, amb l'enyor d'un somriure tendríssim, amb l'agost o sense l'agost, amb setembres o sense. Estimaria avui. L'estimaria. T'estimaria. 

divendres, 30 d’agost de 2013

tret d'aquest amor



"y tiembla por los latidos que tú provocas
y también porque el quererse es temblar a veces"
Carlos Chaouen, Semilla en la tierra

Un dia vas dir que no havies trobat encara --mai-- les paraules del desig. Tampoc les de l'amor, dius avui --potser també vas dir-ho, llavors, tampoc les de l'amor, sobretot tampoc aquestes, perquè l'essencial no pot dir-se, creuen alguns, i tu ja ni ho intentes, t'aboques al silenci i no respires, no fos cas que s'espatllés alguna cosa, no fos cas que. 

Però tremoles. Hi penses i tremoles. Podries començar així, estimar és tremolar, però això ja va dir-ho algú no saps on. O podries acumular adjectius --vital i tendre i fort i salvatge--, posar un color a cada somriure, dir ulls fugissers, hores esborrades, què sé jo. Te n'aniràs igualment enllà del text quan provis de dir-ho. Passaràs de llarg, com passa tot, tret d'aquest amor, justament, que voldries saber escriure. 


dissabte, 24 d’agost de 2013

l'aire difícil


Sense aire on l'aire és més pur. L'inhalador és un oasi enganyós, prou real per no ser miratge i massa bonic per ser real. Massa blanc l'oxigen que t'obre els alvèols, massa net l'aire artificial que apaga la cremor del pit. Imagines finestres tancades que s'obren amb un cop de vent i esvalota els papers escampats damunt la taula. Com trobaràs l'ordre després? Cal, l'ordre després? 



dissabte, 17 d’agost de 2013

préstec

FURT

Plouen vidres
als carrerons de l'ànima.
M'amago entre les ombres
i espio els vianants.

Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.

Non si male nunc (Viena Edicions, 2008)


No te'l vaig robar, el somriure, la tarda que vaig trobar-te entre la gentada del mercat. Vaig agafar-lo només per unes hores. No et vaig demanar permís, però estic convençuda que m'hauries dit que sí, que me'l deixaves, que no calia ni que te'l tornés, i no solament perquè tenim lligams de sang, sinó perquè te'n sobra, perquè en tens per donar i per vendre, perquè per més que te n'agafi et tornarà a créixer tot d'una, com quan li talles una pota a una estrella de mar. Vaig recordar la Volpini, L'amor és sobreabundància de l'ésser, i t'ho hauria volgut dir, hauria volgut sortir de la meva momentània síndrome de Stendhal i preguntar-t'ho, Ho saps, oi, que et vessa l'amor pertot? No et vaig dir res ni et vaig demanar permís, però no vaig robar-te'l, aquest somriure d'ulls tendríssims i dents blanques, només el vaig agafar en préstec unes hores, perquè m'acompanyés als llocs que m'espanten. Perquè em recordés, si m'agafava el pànic, que és molt semblant al meu quan aconsegueixo fondre la por de la por de la por de la por de la por de

No te'l vaig prendre, el somriure. Vinc a tornar-te'l avui, i amb interessos: tota la llum del meu, rescatat pel teu, com una sola ànima.

(A la M.M.C., que va il·luminant el món al seu pas, i probablement no ho sap.)

dimecres, 7 d’agost de 2013

agost


(l'agost era una tarda de migdiada i silenci, i ens escapàvem al riu per l'escaleta del pati, descalços; era senzill estimar-se, llavors, i plàcid)

Creixen malgrat tot les tulipes


tan senzill com fer un cau dins d'un bosc de falgueres i que sigui només teu i meu, com un altre ventre. O pujar junts als autos de xoc encara que em faci por i que em prometis que ningú no xocarà contra nosaltres. Senzill com agafar nespres enfilats al mur del pati i conduir una bicicleta rovellada pels camins de l'illa i caure i aixecar-se i curar-se les ferides amb aigua del mar. O trobar l'Óssa Major qualsevol nit des del balcó de la cuina i caçar totes les estrelles que plouen la nit de Sant Llorenç. Cada estrella, un desig. I buscar ovnis pel camí de la font i escoltar els trons arraulits tots quatre al mateix llit, i que la por sigui suportable mentre encara puguem sentir la mare feinejant a la cuina, al fons del passadís.

plouran estrelles aquest cap de setmana i sortiré a caçar-les totes. En tindré prou amb un sol desig: que sigui senzill estimar-se, també, aquest agost.

dissabte, 27 de juliol de 2013

tota jo


em veig tota en els teus ulls. Tota jo. El meu somriure d'avui, lleganyós, agraït, de son recuperada després de tantes nits dormint massa poc. La meva emoció sobtada quan recordo el somni que acabo de deixar entre els llençols i tu m'aculls i m'escoltes. Tota jo. La tristesa de la mare, el neguit quan no em surten les paraules i dubto de tot i no puc escriure. La manera massa brusca que tinc de vegades de posar límits. Em veig tota en els teus ulls. Tota jo. La meva alegria de dins, les ganes de ballar quan escolto la cançó que parla de bicicletes i penso l'illa i els camins que encara em queden per recórrer. Els ulls que em brillen quan estic amb persones que estimo tal com són i que sento que m'acullen i m'arrisco i m'esplaio i parlo d'aquella manera tan meva, tan de dins. Em veig tota en els teu ulls. Sense filtres, sense barreres. Tota jo.



dissabte, 20 de juliol de 2013

perquè ets dona sola



Solo tú haces que llore riendo,
haces que ría llorando
Paula Rojo, "Solo tú"


Diu que t'exclouen. Que si volguessis, no podries. Perquè no tens parella (masculina). Perquè ets dona sola. Perquè el teu voler no valdria el mateix que el voler d'una altra, d'un altre. Perquè tot l'amor que podria sobreeixir-te de l'ésser per una criatura que hauria arrelat en el teu ventre i que et faria niu per sempre entre les entranyes i l'ànima no té la mateixa categoria que l'amor d'una altra, d'un altre. I tu, que no és que vulguis, que no és que projectis, que no és que hi hagis dedicat gaires pensaments al llarg de la teva vida, escoltes la cançó i penses els nebots i els riures al pati i la petita que et recorda tant a l’àvia i el fil vermell invisible que uneix la germana a aquestes criatures que tu també defensaries amb la vida. I ara és la mare qui et canta la cançó i tu tornes a ser petita i agafes amb força el fil que et nua a ella i a l’àvia i a la besàvia i a totes les dones que van poder viure el seu voler. I plores sense riure, simplement. 

dilluns, 15 de juliol de 2013

i bon camí


"Pensa que l'únic que em salva
és notar que em notes
i buidar-me per omplir-me sols de tu"
Feliu Ventura, "Adéu"

L'adéu, com un ritu, en el mateix racó que et va rebre, i a la mateixa hora. Saber que demà ploraràs de camí a l'aeroport, tota sola dins del cotxe, i que et farà bé. Que hauràs plorat abans, quan obries la bossa per assegurar-te que no et deixaves res, i trobaves una nota de comiat amb petons de pastanaga. Saber que no sabràs si plores perquè no te'n vols anar o perquè entens que l'illa no tornarà a rebre't mai més com ara, com si fos la primera vegada que la trepitges, amb l'ànima neta i sense àncores. O perquè et vessa pertot l'amor i saps que n'has deixat una embosta a la casa de les barreres que ja no són de fusta i que encara no has après a tancar com cal. Que n'has enviat un manat a la ciutat on moria una gossa que va llepar-te les llàgrimes més amargues de la teva vida. Que n'has deixat un pensament a la sala on hem homenatjat el mestre, l'amic. I que en duus un grapat a les butxaques, per regalar quan arribis, sense condicions.       





dimecres, 3 de juliol de 2013

habitar la casa del poeta

HABITAR LA CASA DEL POETA
Sònia Moll

(Recital Per entre els dies, de Marin Sorescu, al Mandacarú, 8 de juny de 2013)

Assistir a un recital de poesia sense conèixer absolutament res de l’autor ni de la seva obra pot ser un risc. Així com hi ha versos que llegits, segons el moment, no et diuen res o et diuen poca cosa, i en canvi recitats agafen una dimensió i una volada que no hauries pogut ni imaginar, també hi ha versos que t’impacten quan els llegeixes i que en canvi, segons qui els reciti i com els reciti, et poden deixar indiferent. Malgrat tot, tinc tendència a assumir aquests riscos: si uns versos que no he escoltat mai m’atrapen en un recital, me’ls quedo per sempre.
Arriscar-se i guanyar. I amb el mèrit d’algun obstacle difícil de salvar: el Mandacarú, al Poble-sec, és un local acollidor, decorat amb gust, però la ubicació de l’escenari respecte del lloc on hi ha les taules és poc afortunada: des de la majoria dels racons no es pot veure ni el piano de cua ni l’entarimat on reciten els rapsodes. Més mèrit, doncs: només la paraula dita, sense el reforç del gest ni de l’expressió. M’arrisco i guanyo.
Els primers versos, en sec, ja aconsegueixen situar-te en l’univers de l’autor que no coneixes i que no has llegit mai. És un efecte de teletransportació: del lloc des d’on tu et mires el món, des d’on el dius, fins al lloc des d’on Sorescu es mira el món i l’anomena. Instantàniament, només amb els primers versos, com si fessis petar els dits i t’apareguessis en un paisatge que no és el teu però que reconeixes d’alguna manera difícil de precisar (de dir): "Tenia un poema que no em deixava dormir / i l’he enviat al poble / a cals avis". A partir d’aquí, Xavier Montoliu, que ha traduït el llibre al català juntament amb Corina Oproae, ens presenta l’acte estructurat en tres parts: en la primera, poemes de temes diversos, que ens introdueixen en l’univers de realisme màgic de l’autor; en la segona, poemes dedicats a personatges històrics o literaris; en la tercera, poemes d’amor i desamor.
Conjugar música i poesia no és fàcil. Hi ha el perill que la música ofegui la paraula. S’agraeix, doncs, el tacte amb què s’ha integrat la música en els versos en aquest recital. L’obertura de la primera part, amb una acurada i sentida interpretació de Heller per part de M. Rosa Serra, ens fa lliscar suaument dins l’univers de Sorescu. Van caient els versos, recitats pel traductor i per Emma H. Montoliu, i te’ls quedes, t’hi quedes: "arreu on vaig, duc el cos amb mi, / ja que no tinc on deixar-lo./Me’l robarien la terra, / l’aigua i el cel". Et sembla que veus, antic i de color sèpia, el passaport del poeta, amb què creua fronteres "entre gira-sols i girallunes, / entre l’alfabet / dels fets escrits a mà / i dels fets escrits a màquina". Entres dins la casa del poeta, una casa amb les parets atapeïdes de marcs "on els meus amics / no hi veuen res", una casa "com més lluny millor de tots els llocs que conec, una casa com més lluny millor de mi", i toques amb la punta dels dits les pors abismals de l’ànima del poeta ("ahir vaig fotografiar només pedres. / I la darrera pedra / s’assemblava a mi. / Abans-d’ahir, cadires, / i la que havia quedat / s’assemblava a mi. / Totes les coses s’assemblen tant a mi... / Tinc por"). El veus disposant cadires per recitar els seus versos ("les cadires són molt receptives / a la poesia / si saps com col·locar-les"). El veus, el vius. Ets en el lloc que habita, que no és el teu lloc però que et sembla conèixer, o recordar, com una vida antiga. I li dónes la mà quan s’enfila la segona part, amb Toni Rubies al piano aquest cop, i l’acompanyes entre els seus personatges, que també podrien ser els teus ("Shakespeare va crear el món en set dies. / El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima"). Quan enfila la tercera part, amb Mompou sota els dits delicats de M. Rosa Serra, et veus asseguda amb el poeta a la porta d’aquesta casa on t’ha deixat entrar, en un banquet de fusta, mentre el sol es pon; i ell et parla de les closques de tortuga amb què es cobreix el cor, de les dones que ha estimat i les que no, i l’amor i el desamor es desgranen lentament, com els passos d’un rosari. I de cop la pianista s’aixeca i s’adreça al públic i fa la pregunta: "Com aneu de felicitat?" I Marin Sorescu, de qui només coneixia el nom, ja ha entrat dins de casa i m’habita. Per sempre.


‎#sorescucat

de vegades me passa



de vegades me passa
que t'estim
Antònia Font, "Camps de maduixes"

cauen encara més cabells en terra, i a cada tisorada, un poc més de llum al somriure. Riu el mirall i riuen els ulls que somien camins de l'illa i postes de sol des del camí de Sa Farola. Sorra, calor, bicicletes. Buscar móres amb els nebots pels camins de l'hortal. Espantar sargantanes sense voler, i voler trobar dragons petits a les parets de casa. Cafè aigualit i torrades, xíndria i meló i trempó i coques de tomàtiga. Cauen en terra els cabells i els ulls se't mengen la cara --de vegades me passa que te mir--, i es mengen la vida com es mengen el sushi, devotament, màgicament, escandalosament. Van caient els cabells i se t'escapa el somriure i et vessa pertot, en vols una mica?, i tanques els ulls i l'envies més enllà del mirall --de vegades me passa que t'estim--, no tornis a dir mai més que se t'ha quedat l'ànima eixorca i que ja no saps donar. Són en terra els cabells i és en tu tota la força --la vida, l'arrel, la terra, el vol i el desig en una mateixa carta que deixes cara amunt sobre la taula, per no oblidar-la mai.   

diumenge, 23 de juny de 2013

Sant Joan

Foto: lallacuna 

Aquell Sant Joan vam fugir a un poble del Pirineu aragonès, les tres soles. Ni parelles, ni amics, ni amants, ni membres sectaris de la colla endogàmica. Només nosaltres tres. Quantes ganes teníem de respirar. L’habitació de l’hostal donava a la plaça, adornada amb banderoles de festa major i fanalets. Quan fosquejava van encendre la foguera i començà la música. Com pot ser que no m’adonés que estaves trista? És que no et mirava? Potser no, potser aquells dies només em mirava el melic o potser volia oblidar-te i esborrar les confidències que havien lliscat a l’orella no sabia ben bé quina nit absurda de massa alcohol i poca alegria. No em vaig adonar que estaves trista, no vaig saber-te la pena que encara avui deus treure a poalades que es queden a mig camí i t’inunden i et segresten la llum que et vaig conèixer als ulls ara fa tantes vides. No em vaig adonar que estaves trista. Tenia només el lleu mareig de la primera copa de cava quan vaig trobar-te plorant asseguda al terra de l’habitació, vençuda com un titella que ha perdut els fils. No vaig saber dir-te que, decidissis el que decidissis, et faria costat sempre. Contra tot i contra tothom. 

No sé si ho vas decidir aquella nit estranya. Sé que la vida se’t va fer cendra a les mans. I que no vas voler-me a la vora.

dimarts, 18 de juny de 2013

no em deixis mai

És antinatural ofegar-me sola. Et busco el somriure en cada glop de l'inhalador.
Creixen malgrat tot les tulipes



Arribes i m'abraces. No em deixis mai. Cada dia tens els ulls més blaus i me'ls bec a galet, amb la set dels nàufrags desesperats. Avui he caminat damunt les aigües i encara no sé si m'he enfonsat. Hi ets i m'abraces i en tinc prou. Sobrevolo el dolor, les agulles del box d'urgències, els músculs garratibats, i aterro en el teu somriure amb més il·lusió que traça. No pots rescatar-me avui l'alegria, però em regales un bocí de la teva perquè la guardi a les butxaques i em duri fins al vespre. Dormiria amb tu, aquesta nit, com quan érem petits, dos esquitxos bessons en un bressol, a la cabina d'un vaixell que creuava l'Atlàntic, al llit enorme de casa els pares. On és casa nostra, si no estem junts? Dormiria amb tu, que ets el meu enyor, la meva pàtria antiga. No em deixis mai. Conta'm un acudit, explica'm el dia que et vas perdre a Cadis i vas acabar en un bar perillós i no ho sabies. Torna a riure avui que jo no puc, avui que voldria que em diguessis que podràs salvar-me sempre, avui que trepitjo cordes fluixes i torno a tenir tanta por del silenci. Torna a riure perquè pugui recordar que m'esperen versos i emoticones que ho diuen tot (dos punts, guionet, parèntesi tancat), i un sopar amb sushi i tendresa, i tota la bellesa del món. I que aquesta nit m'adormiré acotxada per una cançó de bressol que m'invento que van escriure només per a mi.

dissabte, 8 de juny de 2013

sobretot amb el que no


Per damunt de tot, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Va ser el que vaig triar.
................... 
Potser per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat

Marilia Samper, L'ombra al meu costat

i la cançó, aquesta nit, torna a tenir gust de melangia. Després dels riures i dels somriures, de reconèixer que sí, que potser ets romanticona, que encara tornaries a veure Smiley una i dues o tres vegades més i cada vegada riuries i somriuries i et posaries tendra en les mateixes escenes. Després del sopar en un lloc on no havies estat mai i de la conversa que no acaba abans que tanquin el restaurant, després dels carrerons insòlitament tranquils aquest vespre de divendres, ara, en l'estona sola que tornes a escollir, la cançó t'entra, com fa uns dies, amb una tremolor lleu d'ànima trista, d'ànima antiga. Deu ser que havies oblidat, només per unes hores, el fred que t'ha impregnat els ossos després de la lectura d'aquesta tarda, Potser per parlar de l'amor del present cal parlar de l'amor del passat, i l'harmònica porta records d'una nit d'estiu al porxo de l'hortal amb les nafres obertes de bat a bat com una magrana esbudellada. I ho tornaries a dir, jo t'he estimat a tu, amb tot el que em podies donar i amb el que no. Sobretot amb el que no. I la pregunta fa tremolar els pulmons amb un petit indici d'asma, si vas poder tu, també, sobretot amb el que no, però no la faig, no pregunto, des de fa unes setmanes ets a la meva tauleta de nit amb els desassossecs de Pessoa i un llibre que parla de tulipes. La cançó, aquesta nit, em centrifuga l'ànima fins al cor mateix de l'espiral. Jo t'he estimat a tu, i ara sé que ja per sempre estimaré així: amb tot el que em puguin donar i amb el que no. Sobretot amb el que no.

dissabte, 1 de juny de 2013

encara ho fórem més


potser és que ara ja puc imaginar-me aquella casa a prop del mar, amb un llimoner al pati i un gat negre a la vora, aixoplugant-me l'ombra. O que et retrobo en les fotos i em fa niu un somriure en el lloc del nus, com un bes de silenci damunt de les parpelles. Que ens miro i érem bells, aquell estiu --que encara ho fórem més la nit que vam besar-nos la nafra sota el porxo. Potser és que ara ja puc recuperar paisatges i somiar muntanyes amb tempestes d'estiu i llunes viatgeres. O que els retrovisors de moment no han tornat a temptar-me les paraules, i assajo versos nous per arrencar somriures a la pantalla d'un mòbil. Potser és que ja n'he après, i tant com em costava. La cançó, avui, em gronxa i em salva.


dimecres, 29 de maig de 2013

que no minvi


(Foto: Anita Moll)
 
Que no minvi la lluna aquest mes, que deixi de minvar avui. Que no vull que s'acabin els riures, els somriures, les converses delirants a tres o quatre bandes, les abraçades virtuals, les cançons romanticones en general (perquè sí, perquè avui somio pell, i besades, i desig, i tremolors i l'alè que es talla, i tota la bellesa del món), les peticions a l'Univers (esbojarrades, meravelloses, precises, tan precises com la casa vora el mar on vull viure, com els ulls dels nebots que vull veure créixer, com una estona de cel a la porta d'una casa amiga). Que no minvi la lluna, que vull agafar un vaixell cap a l'illa i fer una cervesa amb vosaltres i embriagar-me de rínxols, de rialles, de sal i de pa de nous acabat de fer. Que no minvi la lluna, que vull rebre haikus i fer tombarelles sense xarxa i estimar-me les equivocacions i desitjar molt que siguis feliç. Que no minvi la lluna avui, que la vull plena i rodona. Que la vull tota. 

dilluns, 27 de maig de 2013

un altre cel


y hay que quemar el cielo si es preciso
por vivir
Silvio Rodríguez, "La era está pariendo un corazón"

per viure abocaré les paraules que et devia. I cremaré el cel que em desarrela, i en buscaré un altre que tingui el color del mar d'aquell dissabte. Per viure et posaré els dits a la nafra oberta. I sabré qui ets, i podrem respirar-nos. 


divendres, 24 de maig de 2013

les tulipes fan parada a Cardedeu


em costa



"Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima."

Josep M. Llompart, "Els morts"



La cançó de tots els meus comiats. Les primeres notes de l'harmònica m'esquincen la columna i m'omplen els pulmons d'aigua. I l'aigua corre avall, avall, fins a la terra. D'on ha sortit tanta tristesa? Tanco els ulls i veig el paisatge que em dius, un riu esquitxat de fanalets encesos enmig d'una selva desconeguda, i un comiat als morts que ens han acompanyat i que ens acompanyaran sempre. ja no ens caben dins la casa ni dins l'ànima. Tanco els ulls, dic, i t'agafo la mà com si fossis aquí. M'acompanyes a la riba. Em deixes anar un moment i m'ajupo a encendre un fanalet. Ets darrere meu, a tocar de la meva esquena espantadissa, i no tremolo. No tremola. Tots els meus comiats dins el cor d'aquesta flama. I els teus a la vora, tan a tocar que gairebé fa pànic. I ara són dos fanalets que deixem anar damunt de l'aigua, amb amor. 

Em costa, et dic. Aquest em costa. El deixo anar amb amor, però em costa. 

dimarts, 21 de maig de 2013

i déu en una rodanxa



tanqueu els ulls, aquesta és la banda sonora. Un tatami per a tres. Una rodanxa de sashimi, enorme, carnosa, d'un rosa lluent, atrapada en els bastonets que tremolen una mica entre els dits, i un glop de vi blanc abans i després de. No sé de què parlàvem, però ara, amb el salmó a la boca, només sabem parlar de déu. Déu aquí, en aquesta rodanxa rosada que se'ns desfà a la llengua. Déu en la complicitat d'aquest espai privat que ens fa sentir segurs i que obre la porta a tots els camins possibles. Déu en la carn, déu en els dits, déu en la pell que ara només som capaços d'imaginar però que gairebé tastem si tanquem un altre cop els ulls mentre el sashimi ens esclata a les genives i sentim que podríem elevar-nos --que podrem elevar-nos si volem, quan vulguem. Tanqueu els ulls, aquesta és la banda sonora. Déu en una rondanxa, déu en tota la pell, déu en la sorra i en el blau i en un llibre que encara és a la tauleta de nit, des de fa més d'un any, i que s'hi quedarà sempre.

diumenge, 19 de maig de 2013

tres desitjos


Camí plàcid, avui, amb cel blavíssim i neu als cims. No has vist el cabirol mort que van esventrar els gossos ahir a la vora del camí i tampoc no has ensopegat amb els ulls de cap follet entre els arbres. A santa Eulàlia d'Alendo, tres espelmes --tres desitjos. Camí sense ensurts ni moments màgics. Però els amics t'obren la porta de casa i t'ofereixen te i et deixen un jersei gruixut i una crema perquè el fred d'ahir t'ha castigat la pell de les mans i de la cara. I dinen amb tu i el migdia s'allargassa entre bromes i plats que et tornen la sang a les galtes. I ara, que el cel s'ha tornat a cobrir de núvols i el cafè comença a desvetllar-te de debò, penses que la santa ja t'ha concedit, almenys, dos desitjos. I que el tercer, potser com tot, depèn en gran part de tu.



dissabte, 18 de maig de 2013

les coses que dec



cap camí per perdre o tenir. ja mirada, l'ombra desfeta en l'ombra sense cap mur al més endins de la petja --i mai l'enrere--.
Víctor Sunyol, Stabat

no hay mejor modo de no deber nada
que dando todo lo que haya que dar.
Carlos Chaouen, "Si fuera yo"



i encara, avui, aquella por de caure. Que rellisquin les rodes damunt l'asfalt i que res, absolutament res, depengui ja mai més de mi. Encara aquella por, i entremig, i dessota, i enllà, l'anhel del viatge intransferible, només el cotxe i jo i el mateix casset de sempre, fidel i còmplice, com el llibre que m'espera cada vespre a la tauleta de nit. Aquella por d'ahir empeltada al meu desig d'avui, i tota la meva terra --la meva sang, la meva ràbia-- per apartar-la a cop de parabrisa mentre repasso la llista de totes les coses que dec: almenys dues abraçades, un apunt al blog que parli de déu i d'una rodanxa de sushi --i d'un tatami per a tres, i de tota la culpa a les clavegueres--. Un relat del dolor que desperti somriures. Un títol per a un recital amb la pianista dels meus somnis, una carpeta endreçada amb totes les fotos de dijous --amb tots els somriures de dijous--, i una carta que et digui que mai no he deixat d'estimar-te. Totes les coses que dec, i encara m'atreveixo a demanar: que hi hagi roselles pel camí que em duu a Farrera, que plogui però poc, que el cotxe no rellisqui, que Montserrat no estigui tapada per la boira, que Chaouen em torni a tu sense dolor, que tregui el nas el sol per rebre'm quan arribi, i que aparegui una àguila i m'indiqui el camí.

i jo que m'atreveixo encara a demanar, i l'Univers que se'n riu i m'ho dóna tot, tot i tot.