dimecres, 26 de setembre de 2012

l'únic que haurà valgut la pena

Tardor. Mans amigues que t'acaronen l'ànima i et fan regals terrenals. Potser quan morim recordarem aquell moment, les tres al pati, amb dos vinets coll avall i el tercer acompanyant una cigarreta perquè sí, i el riure que venia de ben endins, del centre mateix de la nostra terra, i un volcà guaridor de bromes còmplices. Potser quan morim aquest serà un dels moments que costarà deixar anar. O que deixarem anar amb el millor dels somriures. Com la llum d'aquesta tarda després de la pluja. Com tres o quatre abraçades eternes. Com la por, també, quan l'acollim i la bressem amb alguna cançó antiga que ens torna per uns moments la mare. O el fred sobtat que connecta amb el cos cansat i el revifa. Quan morim, potser, recordarem la mare, Que Dios te bendiga, i les mans amigues i el vi i el fred i algunes abraçades eternes, i sabrem que estimar així és l'únic que haurà valgut la pena.   

diumenge, 23 de setembre de 2012

que no s'infecti

T'equivoques d'uniforme
i dispares a qui més estimes,
t'equivoques de remei
i va i s'infecta la ferida.
"El Miquel i l'Olga tornen", Manel



dijous, 20 de setembre de 2012

passar el riu

Un dia et vas atrevir a creuar el riu que separava la seguretat del malson. La casa i l'infern. La llar i la por. El pare amb la cadireta plegable i una llibreteta a les mans. El pànic, una porta que es tanca, la paràlisi. L'olor de cafè i de pa torrat des dels llençols mandrosos. La vida, com un torrent, a les mans i als ulls i al riure de la mare. Una olor agra, d'òxid, com de sang, i una nena empresonada a la gàbia de la por. Un cau de falgueres on us amagàveu els bessons, un altre ventre. I els graons de fusta que duien a la caseta de dalt de tot del plataner, si t'atrevies a enfilar-t'hi. 
La llar, la por, la casa. La mare, l'infern, el refugi. Aquell dia et vas atrevir a creuar el riu, i tot va ser u. Tot va ser teu, tot va ser vida. I només llavors vas poder somriure a la càmera.
Avui costa trobar les pedres que facin de passera. Però hi ha mans invisibles que curen l'ànima. Saps que somriuràs, un altre cop, quan hagis passat el riu.

dimecres, 12 de setembre de 2012

pare

I llavors et truca a quarts de deu de la nit i tu penses Ara haurem de córrer, i respires fondo i et prepares per sortir a buscar la mare a l'altra punta de la ciutat o a la ciutat del costat o on sigui que aquest cop l'hagi duta la seva determinació sense brúixola. I ell s'escura el coll i riu una mica, Només volia donar-te les gràcies, eren tan bons els espaguetis que em vas deixar preparats ahir, et diu, els he escalfat al forn amb formatge gratinat i he dinat com un rei. Només volia donar-te les gràcies.

I a tu se't fa un nus mentre aquest amor se t'escola per l'orella i et va baixant, càlid i suau, per tot el cos.

dijous, 6 de setembre de 2012

como un molusco


"¿Por qué razón había de llegar, siempre, el mal? Era una buena noche para suicidarse, si hubiera creído en el suicidio. Si lo hubiera deseado tan sólo. Pero yo nunca me suicidaré. Yo me pegaré a la vida como un molusco (...)"
Ana M. Matute, La trampa