dimarts, 31 de juliol de 2012

un pare o una mare, un déu...

"Com frises perquè algú
-qui sigui: un pare o una mare, un déu –
s’aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu."

Carles Torner, Viure després

dijous, 19 de juliol de 2012

aniversari

Perquè dir adéu és un reconeixement a l’experiència compartida, a l’estimació, al vincle. Perquè compto la vida amb aniversaris i m'agrada recordar que ara fa un any va caure una tempesta i que feia fred i que aquell dia no tenia previst anar-te a veure. Perquè el menut ho sabia millor que cap de nosaltres, A l'àvia se li ha anat sa veu, i d'ençà d'aquell dia la vida i la mort es retroben en una espiral infinita. I perquè hi ets, encara, impregnant la terra de l'illa que estimo.

dilluns, 16 de juliol de 2012

una vida, moltes vides

“Una vida dóna per viure moltes vides”, va dir-me un dia Nicolau Huguet. “Que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu”, va recordar-me Teresa Forcades. Això és el que ha fet el meu pare, Antoni Moll Camps: viure totes les vides que li cabien dins d’aquesta vida, i dir i actuar segons la seva consciència. Sense escarafalls, sense vel·leïtats heroiques o messiàniques. Simplement, des del que ell és, des de qui ell és. Un testimoniatge del qual em sento orgullosa, i que recullo per intentar, com ell, fer l’experiència de la vida des del que sóc, des de qui sóc, tal com ell m’ha ensenyat. I sempre amb agraïment.
(Fragment del text que vaig llegir a l'homenatge que se li va fer el 14 de juliol de 2012 a Ciutadella, i al qual ell va poder assistir.)

diumenge, 1 de juliol de 2012

elogi del tercer calaix


(Gràcies, E., per trobar el nom i la idea del tercer calaix, i per acabar de posar-hi paraules amb el teu magnífic apunt.)
(Foto: escultura de Patrick Hall)

Perquè
el tercer calaix, sabeu, no és un calaix de sastre. No és un calaix de vici i perversió, ni de promiscuïtat ni de confusió ni de no sé qui sóc ni sé què m'agrada. Sabem qui som i sabem què ens agrada i qui ens agrada, el que passa és que el que ens agrada és divers, com són diverses les persones i els gustos i els disgustos. Que la diversitat està de moda però no la del tercer calaix, que mai no ha estat ben vista. El meu tercer calaix és un desordre, però n'hi ha d'altres que són metòdics, ordenats, organitzats i lògics. Cascú és cascú, que dèiem ahir entre gamba i musclo i glop de cervesa. I jo m'estimo el meu tercer calaix caòtic i despistat, el meu tercer calaix que ja no es preocupa per justificar per què li agraden els musclos i també les gambes, per què ara li agrada això si fa uns anys li agradava allò altre i per què ara estima aquest si fa uns anys també va estimar aquella altra. El meu tercer calaix és simpàtic i és obert i quan estima, estima. I ja no es creu un bitxo raro ni té dubtes existencials ni se li posa malament ser rebut amb suspicàcia o franca hostilitat pels uns i pels altres, i arronsa les espatlles quan li ve el primer calaix i l'acusa de ser un promiscu (tu t'ho menges tot), o quan li ve el segon calaix i l'acusa de no mullar-se (tu ni carn ni peix); o quan li vénen tots dos alhora, un per cada costat, i l'intenten convèncer que el que li passa és que no accepta que pertany a un altre calaix (al primer, segons el primer; al segon, segons el segon).
El meu tercer calaix abans se m'atabalava molt i quedava més marejat que un allioli, però ara ja no, perquè li agrada ser qui és, un calaix desordenat que no és cap calaix de sastre sinó un calaix que guarda totes les coses que ha escollit lliurement, les coses que li agraden, les coses que desitja, les persones que ha estimat i les que estima.