dissabte, 28 de gener de 2012

ben obertes



"Puc estimar-te i no tenir-te.
Deixo ben obertes les finestres de l'amor."
Eduard Canimas, "Puc obrir", Sagrat Cor

Ja ho veus, mai no hauria pensat que algun dia arribaria a dir m'agrada el fred, m'agrada obrir el balcó de casa ara que es fa fosc i sentir l'hivern a les galtes, als pulmons, a les mans. Ja tinc mans que s'acosten als quaranta i l'esquena foradada d'agulles que l'han de salvar de l'escoliosi però la pell ha après a estimar el fred perquè ja no ve de dins i els paisatges d'hivern són tan meravellosos com els dies més bonics d'estiu a l'illa. El fred ja no és la mare que no hi és la mare que no és la terra que s'allunya i només aigua sota els peus per sostenir les primeres passes. El fred ja no és em faltes tu germà infinit ni nenes i gatets d'ulls blaus tancats dins la gàbia de la por. El fred és un record que fa somriure, la bossa calenta que ens posava l'àvia dins els llençols a la casa de Sant Celoni, els plataners despullats del pati i les ganes de posar-se la bufanda i el gorro de llana i els leotards sota els pantalons. El fred d'avui és la bellesa dels dies que no compten les hores. Li obro de bat a bat totes les finestres.

dijous, 26 de gener de 2012

nivell Bàsic

Mestre M., que és mestre i també Mestre (tot i que no exerceix, és a dir, no creu que ho sigui, i per tant, ho és), ens diu sempre que a la vida hi hem vingut a aprendre, i que segurament la majoria de nosaltres (ell s'hi inclou) estem encara com els alumnes de català que ens arriben al primer nivell del nivell Bàsic (el B1) i que tenen per endavant, encara, el B2, el B3, l'Elemental (E1, E2, E3), l'Intermedi (I1, I2, I3), el Suficiència (S1, S2, S3) i el Superior (megacurs que algunes de les que em llegiu heu patit uns quants dissabtes al matí de la vostra/nostra vida... :-)). Som al Bàsic 1, diu, i quan ens pensem que hem avançat, patapam, tornem a caure de quatre grapes en el mateix lloc, el mateix error, la mateixa ferida. I apa, tornem-hi, com deia la Queta, "i si t'equivoques, torna a començar". Eternament al B1.
Cal dir abans de res que discrepo del Mestre quan diu que ell encara és al Bàsic 1. Però no m'hi discutiré perquè no cal, si un no vol dos no es barallen i estic segura que ell preferiria parlar de temes més interessants, com la cuina vegetariana o les multes de trànsit injustes. Ell no, que ja no és al B1, ni de bon tros, però sé que no peco de superba si dic que jo tampoc. Perquè la falsa modèstia també abaixa punts. Jo he arribat al B2 (el Mestre, com a mínim a l'S3, però no li ho direm pas). Des que vaig rebre el regal immens d'acompanyar l'àvia en el moment de morir, que vaig fer un salt i que ja no he de tornar a aprendre algunes coses (ni a desaprendre'n unes quantes més). Que hi ha petiteses que ja no em roben la llum. Que el poder que els altres tenen de fer-me mal és el que jo els atorgo. I que si estimem hem de voler cuidar, acaronar l'ànima de l'altra persona com si fos la nostra.
I el B2 és molt difícil, no us penseu, i potser m'hi estaré tota la vida abans d'aprendre tot el que he d'aprendre, i també té bucles d'aquells de tomba i gira i ja hi tornem a ser, però estic tranquil·la perquè, encara que de tant en tant m'oblidi de repassar continguts bàsics del nivell anterior, sempre hi ha un recurs mnemotècnic que me'ls recorda i me'ls va apuntant a cau d'orella just quan em desesperava perquè m'havia quedat en blanc. I sempre hi ha aquella amiga, i aquella altra, i totes les altres, que et deixen goma d'esborrar perquè el full d'examen quedi net de qualsevol ombra i puguis reescriure-hi amb el traç ben ferm el nou aprenentatge, i tornis a somriure. I mentrestant el Mestre, com que és un Mestre de debò, en comptes de quedar-se als llimbs dels escollits esperant que l'anem a veure com qui visita un oracle, ens ve a veure ell a la nostra aula i ens acompanya, i continua regalant-nos saviesa sempre que ens cal.


divendres, 20 de gener de 2012

the same old fears



"we're just two lost souls
swimming in a fish bowl
year after year
running over the same old ground.
What have we found?
The same old fears.
Wish you were here."

la risa

"Defender la alegría como una trinchera,
defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas."
Mario Benedetti

I ara diria "defender la risa", em cal sovint aquesta paraula, la risa, la manera com ressona per dintre quan la dic, omplint-me totes les vísceres, deixa't estar dels oms que recitem a les classes de ioga. Dic la risa i vénen de cop, sense ordre ni concert, centenars d'imatges de totes les vides que acumulo a les espatlles, la germana el dia que fa anys (com avui) i desembolica un regal insòlit que la fa cargolar-se de riure, tardes de sucs de poema amb un mate a les mans envoltats d'al·literacions i buscant sinònims d'epítets que treguin l'entrellat del misteri dels versos i dels ulls que no gosen mirar-se, missatges que reivindiquen el verb aprovetxar en contra del seny lingüístic més elemental, migdies de Nadal ballant un vals amb el germà dins d'un vagó de metro. La mare que riu després del plor, amb ulls de nena entremaliada, "yo no sé qué vas a hacer tú, pero yo voy a fumarme un cigarro... no se lo digas a tu padre!", i una nit de cerveses a la Farinera amb els amics de l'ànima, escrivint etíliques declaracions d'amor en un tovalló de paper i rient-nos de nosaltres i del mort i de qui el vetlla. Riures fins a les llàgrimes mirant sèries ianquis al sofà de casa. El pare rient tot sol amb Hotel Fawlty, N'hi ha que neixen estrellats, L'escurçó negre i Mr. Bean. Pessigolles a les puntes dels dits dels peus, guerres de coixins a les lliteres, rialles d'infants de bolquers que cauen de cul mentre aprenen a caminar damunt la coberta d'un vaixell que travessa l'Atlàntic. La risa, defensem l'alegria esbojarrada que eixampla les costelles i fa net de núvols el pensament, el riure que ens reconcilia amb la vida malgrat totes les absències (les transitòries, les definitives).



dimecres, 18 de gener de 2012

immunitat



"He preferido un golpe así, de vez en cuando,
porque la inmunidad me carcome los huesos."
Silvio Rodríguez, "Resumen de noticias"


Aquesta tristesa rellisca per la pell com la resina per l'escorça, densa i lentíssima, dolorosa. Però a sota hi ha la certesa que la mare és encara que no ho sembli, encara que massa sovint no hi sigui. I tu no ets immune a la vida, ni vols ser-ho.

diumenge, 15 de gener de 2012

a cap de les dues cares

Quan vaig saber que Rooney Mara seria la Lisbeth Salander de la versió ianqui d'Els homes que no estimaven les dones, vaig decidir que no aniria a veure-la. No és que l'actriu que encarnava Salander a la pel·lícula sueca-danesa em convencés gaire, però no podia imaginar-me la novieta de Mark Zuckerberg a The Net com l'heroïna de la trilogia de Larsson. Ja es veu que la imaginació no és el meu fort. I que en algunes coses, tot i la fama de tossudesa taurina, donde dije digo digo diego, i puc canviar d'opinió simplement per la curiositat que em desperten les bones crítiques del Time Out o per les ganes de veure Daniel Craig a la gran pantalla. No me n'he penedit gens. Les bones pel·lícules són les que t'acompanyen encara un temps després d'haver-les vistes, les que et provoquen malsons (o bons somnis), les que et deixen imatges bategant en el cervell. El que no em va agradar, m'ho guardo. Compensa tota la resta. Em quedo amb la força de Rooney Mara en les escenes més violentes, i amb la seva tendresa quan acomiada la noia amb qui ha passat la nit i quan mira en Blomkvist mentre ell dorm. No vull renunciar a cap de les dues cares.

dimarts, 10 de gener de 2012

com créixer per sostenir-la

El primer impuls és trucar i que surti la veu càlida que coneixes i enyores i contar-li el dolor invisible, rabiosament profund, de la mare enguixada al box de l'hospital, de la mare que ja no és la mare però que sota el cabdell indestriable en què se li va convertint el seny sap llegir-te el cansament a les pupil·les i t'ofereix l'espatlla del braç trencat perquè hi deixis descansar el cap, com quan eres petita. El primer impuls és trucar i només ara t'adones que és inútil, que ningú no pot saber-te aquest dolor, ningú no pot posar-hi un guix i sostenir-lo amb un cabestrell perquè no se t'infli i se't gangreni, no hi ha consol possible que vingui de fora quan és l'ànima la que s'endinsa en l'abisme i se t'hi endú el cos i el pensament. Sort que el pare va recitant Horaci a la sala d'espera, "tenc una biblioteca dins es cap", diu rient, i revénen aquells versos, Non si male nunc et olim sic erit, no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor. I recordes aquells altres de Tadeusz Różewicz que has llegit avui al blog del Víctor, "i la mare és petita / i pots dur-la en braços", el dolor ve de no poder-la dur en braços justament perquè és tan petita i tu no saps com créixer per sostenir-la.

dilluns, 2 de gener de 2012

lo hermoso

"Lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida."
Silvio Rodríguez, "Canción del Elegido"



Tenim tota la vida per intentar-ho. Tots els anys que vindran. Tota la bellesa de les nits impensades, dels matins de núvols vermells en cels inèdits encara per estrenar. Tots els matins i tots els capvespres del món per aprendre la bellesa. Encara que ens costi la vida.