diumenge, 16 de desembre de 2012

que hi hagi un riu

Que hi hagi un riu. Com més GRAN, millor. Que ens estiguem molta estona per creuar el pont. Mirar l'aigua com si hi volguéssim morir com si hi volguéssim tornar, i sentir encara més ganes de viure. Que hi hagi baranes de ferro negres i fanals antics, de llum esgrogueïda. I a l'hivern, arbres despullats com siluetes de mans ossudes que es retallen contra la superfície de l'aigua, contra la superfície del cel. Que es vegi molt, molt de cel. I que es respiri el mar a quilòmetres de distància. 
El pare seia vora un riu amb la cadireta plegable i escrivia novel·les d'homes misteriosos que caminaven damunt de les teulades. 
Que hi hagi un riu. 
Un dia el germà i tu vau estar a punt de morir sota l'aigua, atrapats per la lona d'una barca, i néixer i morir van ser la mateixa cosa. 
Que hi hagi un riu. 
Una tarda vas travessar el riu i quan vas tornar duies una ala trencada. 
Que hi hagi un riu. 
Un migdia de diumenge vas anar amb les dones sàvies a mullar els peus al riu, i els follets us miraven enriolats darrere els arbres del bosc. 
Que hi hagi un riu. I un pont des d'on puguis mirar l'aigua com si hi volguessis tornar ‒com si hi volguessis renéixer‒. I fanals de llum pàl·lida que acullin amors primerencs, amors clandestins, amors de maduresa, amors de pa sucat amb oli. Que hi siguis i m'acaronis la cicatriu del dit de la mà dreta com si fos l'única pell possible. Que em sàpigues. Que hi hagi un riu.

4 comentaris:

S.N. ha dit...

...poesia...

Sofía ha dit...

m'he quedat atrapada entre el riu i aquell beure's "d'un glop tota la vida, que ja no saps destriar de la mort", com sempre... genial!

Dr. Flasche ha dit...

Sempre m'han agradat, però alhora, sempre m'han fet por els ponts...

Dr. Flasche ha dit...

No pels extrems, sinò pel que hi ha a sota...