dimarts, 11 de desembre de 2012

potser no cal

"Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida" 
Mercè Rodoreda, Mirall trencat

Que mori el dia en una ciutat on podries viure i que avui, només avui, també és casa. Que t'atrapi un altre cop aquesta llum, com els capvespres a l'illa, com els matins de tardor al port de Marsella, com alguna tarda estranya d'agost en una placeta de l'Alfama. Arbres despullats amb les branques retallades contra les façanes. Ponts i rius, pomes i bledes d'Occitània i un aparador elegantíssim amb barrets i boines, per admirar el glamur que no tens però que admires en els altres (en les altres). Ciutats amb catedrals insolents i cases amb finestres de color lila. T'hauries comprat una boina de color vi i una bufanda de quadres. Potser un enorme paraigua de barnilles de fusta. O un ventall violeta. Si visquessis aquí no tindries tant de fred i potser duries mitges negres molt fines i una faldilla curtíssima, i les botes de taló que fa uns quants anys que dormen al fons de l'armari. I t'asseuries en una taula rodona d'una plaça qualsevol i beuries cafè noir.
  
Viatges, com deia un cronopi, per tenir ganes de tornar. I per mirar-te la vida com si no fos teva, i saber que calia tot, el desconcert i el desamor, la passió i la desmesura, el vertigen i el terror, la paràlisi i la nàusea. Calia tot com cal avui. També el viatge, els quilòmetres, les converses, els llavis tallats pel fred, la promesa dels arcàngels, el mercat on intentem que algú ens parli en occità i no ens digui "pas patois", la determinació de no permetre que ens ho digui ningú (mai més) a casa nostra. Calia tot, com cal avui, com cal el viatge, encara que no sempre entenguem per què, ni per a què. Que la vida, algú ho va dir, té vida pròpia, però el que no sabíem és que no sempre té criteri. I potser no cal.  

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Un text esplèndid. Les pomes i bledes d'Occitània, però -aquells mercats inoblidables-, fan que desapareguin les ganes de tornar.

la vida té vida pròpia ha dit...

Avui he acabat l'última poma del mercat d'Agen! :)

Anònim ha dit...

Agen... Un nom que em torna el regust de l'armanyac de més cap al sud, el foie de més cap al nord, i la proximitat d'unes landes infinites.