dijous, 27 de desembre de 2012

no durarà per sempre

NON SI MALE NUNC

És el moment d'empenyorar tendreses,
d'aplegar les engrunes de la taula
abans de retirar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t'aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l'endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.


7 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Poema tan maagnífic com trist.

Víctor Mañosa ha dit...

Si, un poema magnífic d'un llibre magnífic.

Uf!

Un petó.

I ara, moment tant ple de possibles revelacions, de demostrar a la màquina que no sóc un robot...

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies, Glòria! I un bon any sense hivernades! (O amb hivernades que acabin marxant, tard o d'hora...)

Víctor, síííí!!!! Aquest és el millor moment!!!! La possibilitat de descobrir la part de robot que hi ha en cadascú de nosaltres! :) Una abraçada i molt bon any!
(Ara ho hauré de provar jo. Això del robot, vull dir. No me n'escapo! :)

Audrey ha dit...

Les hivernades també poden ajudar a descobrir-nos!,però que no durin que són feixugues de païr. Bona entrada d'Any!.

la vida té vida pròpia ha dit...

Audrey, sí que hi ajuden, sobretot quan no ens hi resistim. I per més que durin sempre passen,i tornen a créixer les tulipes als testos del balcó...
Molt bon any! Una abraçada!

Laura ha dit...

Precious thing (:
Et segueixo!

la vida té vida pròpia ha dit...

Laura, gràcies! Ens llegim! Una abraçada!