dilluns, 24 de desembre de 2012

just quan saltava

Haver fet cas del cor, igual que fa uns dies, i saltar la tanca de la por amb un punt de temeritat i una embosta  de tendresa per oferir-te si la volies (sense saber encara si la volies). Escoltar-me el desig profund, aquestes ganes immenses de mirar-te als ulls i tornar-te a dir que no ha passat ni un dia sense que volgués trobar-hi un altre cop la llum que vaig conèixer; dir-te que hi sóc, si ho vols, que res del que hem viscut no m'ha pres mai les ganes d'abraçar-te. Haver fet cas del cor, avui, arriscar-me a la sal si s'obria la ferida amb la humitat d'aquest migdia d'hivern i tots els comiats de l'última setmana, que encara dansen a la retina els vols que han aixecat i ens pesa l'horitzó com el més dens dels silencis. Haver fet cas del cor i haver-te dit sense paraules que el pare que acomiades és el pare que acomiadaré algun dia, la mare que perdo de mica en mica, els infants que no es queden, el mestre i amic que ens ha deixat orfes i a la intempèrie. Que hi sóc, si ho vols, per acompanyar absències, per celebrar la vida o per entrar i sortir de l'infern sense mirar mai enrere. Tinc a les mans una embosta de tendresa, i la tanca de la por ha quedat estesa damunt de l'asfalt. L'he colpejada amb el peu just quan saltava.

2 comentaris:

Sofía ha dit...

i després de llegir-te creixen unes ganes immenses de fer cas del desig i saltar les tanques de totes les pors... La imatge d'una embosta de tendresa és encisadora, qui no l'hauria de voler? ;)

Un petó gegant i bones festes! :)

la vida té vida pròpia ha dit...

Un petó enorme també! Agafa energia aquestes festes per saltar les tanques de les pors!
Una abraçada i molt bon any!