Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2012

i anar dient

Imatges
Parlem, dèiem ahir (o l'any passat, o fa unes quantes vides). Parlem dels mals i de la mel, dels dies rúfols de tardor, del temps de la incertesa, del refotut temps dels intents. Parlem del desig, de les absències, de la mort que arriba de puntetes l'última setmana de l'any. Parlem de la nostàlgia, i de la llum, i de les ganes que tornin les ganes de tot. Parlem perquè les paraules ens fan companyia i ens alleugen, perquè ens fa bé saber que hi ha algú a l'altra banda, algú que ens importa i a qui importem. There's no mountain high enough , deia l'anunci, i em quedava enganxada a la cançó i a l'esperança aquella, la d'oblidar per uns segons que estem ben sols. Potser és veritat que ho estem sempre, naixem sols i morim sols, diuen els savis, però cada cop més penso que potser no del tot, jo no vaig néixer sola i l'àvia no va morir sola perquè jo hi era. I en el camí del mig, el de la vida aquesta que té vida pròpia i de vegades ens ben mareja, potser

"i ella no se l'havia cregut"

Imatges
"El pobre Jaumet li havia explicat que havia vist moltes papallones, núvols i núvols de papallones, i ella no se l'havia cregut." Mercè Rodoreda , Mirall trencat I al final t'adones que l'únic que has estat buscant tota la vida és algú que et cregui quan li expliques que a la casa gran de Sant Celoni hi havia teranyines invisibles que t'acaronaven les galtes i feien més dens l'aire del vestíbul. Algú que et cregui quan li contes que a l'altra banda del riu hi havia l'infern, i que el germà era un petit Orfeu valent que tornava a buscar-te i fugíeu tots dos sense mirar enrere. Que no et vas convertir en una estàtua, però que algunes nits encara et trobes sal coent a les parpelles. Conèixer algú que et cregui quan li dius que veure sortir el sol al mar és una de les coses que més estimes del món, i que duus l'Àguila Negra i el xèrif Carson a la butxaca. Que tens memòria de peix, però que encara recordes aquells versos, "La veritat, Mari

no durarà per sempre

Imatges
NON SI MALE NUNC És el moment d'empenyorar tendreses, d'aplegar les engrunes de la taula abans de retirar les estovalles. Al rebost, només hi ha llet en pols, i rosegons de pa que un dia foren flonjos, i el cafè t'aigualeix els matins entelats de tristesa. La hivernada inclement no durarà per sempre: se l'endurà el mateix que va portar-la, un déu capriciós i sense feina, i tu, que hauràs après (o hauràs conclòs), et miraràs la calma amb ulls desconfiats (prudents i savis) i provaràs de no somriure gaire, de no assaborir gaire, de no rumiar gaire, només per si de cas, per si torna el moment de tancar la tendresa amb pany i clau i empenyorar-la.

enyorar un Nadal

Imatges
"También estoy nostálgico de días. También fui muy feliz. También recuerdo. También yo fui testigo de otras horas." Ángel González , Palabra sobre palabra I d'aquí a un temps (potser un any, potser una dècada) tindré nostàlgia d'aquest Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal que té nostàlgia d'un altre Nadal. On deu començar la nostàlgia primera? Potser en una habitació a les fosques, sense la mare, o en una escola inhòspita, lluny dels germans. L'enyor d'avui és ensumar una bossa d'aigua calenta i transportar-se a una casa freda, sota els pes de les mantes que no abrigaven, i respirar i que l'alè sigui un fum blanc de gebre i glaç, i que cremin penellons a les orelles. La bossa d'aigua calenta de l'àvia, les rondalles del pare i el timbre de la porta, Llegó el viejito pascuero! , i corredisses d'infants i una capsa enorme de clicks de playmobil tota per a mi. Enyorar un Nadal que enyora un altre Nadal que n'enyora un al

just quan saltava

Imatges
Haver fet cas del cor, igual que fa uns dies , i saltar la tanca de la por amb un punt de temeritat i una embosta  de tendresa per oferir-te si la volies (sense saber encara si la volies). Escoltar-me el desig profund, aquestes ganes immenses de mirar-te als ulls i tornar-te a dir  que no ha passat ni un dia sense que volgués trobar-hi un altre cop la llum que vaig conèixer; dir-te que hi sóc, si ho vols, que res del que hem viscut no m'ha pres mai les ganes d'abraçar-te. Haver fet cas del cor, avui, arriscar-me a la sal si s'obria la ferida amb la humitat d'aquest migdia d'hivern i tots els comiats de l'última setmana, que encara dansen a la retina els vols que han aixecat i ens pesa l'horitzó com el més dens dels silencis. Haver fet cas del cor i haver-te dit sense paraules que el pare que acomiades és el pare que acomiadaré algun dia, la mare que perdo de mica en mica, els infants que no es queden, el mestre i amic que ens ha deixat orfes i a la intemp

perdre una pedra

Imatges
"Mais si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée..." ( Le petit prince , Antoine de Saint-Exupéry) La vas escollir un dia lluminós d'estiu a Palamós. Vas enfonsar la mà dins el calaixet de pedres verdes i vas deixar que anessin caient entre els dits com si fossin sorra. Els ulls entreoberts, la ment en blanc. Veure sense mirar, sentir sense escoltar, l'única manera de trobar els camins que esborren tempestes de sorra i d'encertar les grans decisions de la vida. La vas escollir tu. O potser no, potser te la va regalar algú, però te la vas fer teva tan aviat que mai no has dubtat que eres tu qui l'havia escollit. Que va venir a trobar-te i et va preguntar si voldries acollir-la. Potser no era estiu, potser no era Palamós. Però era un dia lluminós, d'això n'estàs segura. La teva pedra verda a la butxaca dels pantalons. En recordes el tacte, llis i fred, com una mar quieta. Quan te la posaves a l'alçada del txakra del cor, al cap d

orfes

Imatges
Se'n van els mestres. Una tempesta sobtada ens esborra els camins i ja no hi veiem perquè tenim sorra dins dels ulls. Se'n van els mestres i fem silenci perquè les seves paraules tornin a ocupar l'espai on som, el fràgil equilibri de l'orfenesa. Callem un moment (unes hores, uns dies, uns mesos) i recuperem poemes, somriures, mans encaixades. Intentem no dir el que tenim a la punta del cor i de la llengua, justament ara que necessitem tant persones com tu! , no ho diem perquè els mestres, i ell sobretot, també ens han ensenyat a no alimentar el desànim ni la desesperació. Recuperem somriures, poemes, tardes d'estiu a la casa amable del carrer de Sant Cristòfol, berenetes a l'hortal, trobades casuals al carrer de Ses Voltes, i arriben no sabem d'on paraules que ens parlen d'ell, que són ell:  força , estimació , coratge . I la gratitud (gràcies per la poesia, per l'amor a la llengua, per la calidesa amb què sempre acollies a tothom, per les bromes,

res pendent

Ara fa un any va venir a trobar-te un àngel a l'andana del metro. Avui n'arriben d'altres, d'àngels, a casa. Els has obert la porta i els has ofert una flor blanca com un esclat de llum. Arriben els àngels i l'única banda sonora possible és Caballo viejo amb música d'arpa (com has pogut viure tants anys sense escoltar música d'arpa?). La flama de l'espelma tremola damunt del prestatge. Estimes les festes de Nadal, les nits de Cap d'Any i els aniversaris. Les retrobades amb antics companys de feina, amb despatxos on encara et sembla que respires el que hi vas ser.  Apagues l'espelma i imagines que el món s'acaba avui. I no tens res pendent.  

que hi hagi un riu

Imatges
Que hi hagi un riu. Com més GRAN, millor. Que ens estiguem molta estona per creuar el pont. Mirar l'aigua com si hi volguéssim morir  ‒ com  si hi volguéssim tornar ‒ , i sentir encara més ganes de viure . Que hi hagi baranes de ferro negres i fanals antics, de llum esgrogueïda. I a l'hivern, arbres despullats com siluetes de mans ossudes que es retallen contra la superfície de l'aigua, contra la superfície del cel. Que es vegi molt, molt de cel. I que es respiri el mar a quilòmetres de distància.  El pare seia vora un riu amb la cadireta plegable i escrivia novel·les d'homes misteriosos que caminaven damunt de les teulades.  Que hi hagi un riu.   Un dia el germà i tu vau estar a punt de morir sota l'aigua, atrapats per la lona d'una barca, i néixer i morir van ser la mateixa cosa.  Que hi hagi un riu.   Una tarda vas travessar el riu i quan vas tornar duies una ala trencada.  Que hi hagi un riu.  Un migdia de diumenge vas anar amb les dones sàvies a

com d'un càntir trencat

Imatges
Són les primeres notes del piano. Les sis primeres. Et salten a la jugular i t'hi claven els ullals blanquíssims, i has de tancar els ulls quan arrenca el devessall dels violins, sang avall, com tots els rius del món. Tot és aquí i ara, també el passat, també el futur, també els desitjos que apaguen espelmes els dies d'aniversari, també les cases on has viscut, les places i els cafès, i tots els ulls que estimes, i totes les desfetes. Tot és ara i aquí, també la mare que no és, la mare que no serà, i el pare que et recorda 'una mare és el més important del món', i els petons a les mares i el record de totes les mares. Ara i aquí el que hi hagué i el que hi ha i el que hi haurà, quin sentit té acomiadar-se'n si se t'ha quedat tatuat a les cèl·lules i ja pot respirar amb pulmons sense asma. S'enfilen els últims violins amb un cop de piano i et beus d'un glop tota la vida, que ja no saps destriar de la mort i que té el color de la sang barrejada amb el

vi negre i formatge

Imatges
Havíem dit que l'alcohol no regaria mai un vespre de tristesa. Però aquest vi d'avui ‒vi d'ahir, negre i potent, de l'any del comiat‒ em recorda la llum que aviat ‒potser demà mateix, a l'alba o a la posta‒ se'm tornarà a instal·lar en el verd dels ulls.   

potser no cal

Imatges
"Hi ha gent que amb un record en té per a tota la vida"  Mercè Rodoreda,  Mirall trencat Que mori el dia en una ciutat on podries viure i que avui, només avui, també és casa. Que t'atrapi un altre cop aquesta llum, com els capvespres a l'illa, com els matins de tardor al port de Marsella, com alguna tarda estranya d'agost en una placeta de l'Alfama. Arbres despullats amb les branques retallades contra les façanes. Ponts i rius, pomes i bledes d'Occitània i un aparador elegantíssim amb barrets i boines, per admirar el glamur que no tens però que admires en els altres (en les altres). Ciutats amb catedrals insolents i cases amb finestres de color lila. T'hauries comprat una boina de color vi i una bufanda de quadres. Potser un enorme paraigua de barnilles de fusta. O un ventall violeta. Si visquessis aquí no tindries tant de fred i potser duries mitges negres molt fines i una faldilla curtíssima, i les botes de taló que fa uns quants anys que

el arco de tu espalda

Imatges
VEJEZ Te veo llegar del mercado siguiendo la firme línea de la costumbre, pero esta vez los árboles parece que te cargan sus sombras más pesadas. Te miro y me duele el arco de tu espalda. Nunca antes en tus ojos claros había visto caer piedras tan hondamente y en silencio. Los años te han abierto pozos casi sin fondo. Esteban Martínez, Las luces nómadas (Fotografia: Anita Moll)

quisiera saber cuándo no se sufre

Imatges
Avui. Quan et saps viva, i et bull la sang i recordes, atònita, que fa quatre dies deies que ja ho havies viscut tot. Avui no es pateix, avui es viu i prou. Vi, amics, records intensos. No canviaries res del que has viscut. Ni el barri testimoni del desamor, ni les trobades clandestines als carrers de l'Eixample, ni la temeritat de llançar-te al buit una tarda de Sant Jordi amb un mate entre les mans i Silvio de fons, ni el desig descobert una nit de roda punxada en una carretera fosca. La casa en calma en aquesta hora, mentre a fora esclata la festa a desgrat del fred i del vent, per Sant Andreu, pluja, vent o fred molt greu , no hi ha hagut pluja aquest any i ho agraïm, i ens sabem forts per suportar l'aire glaçat perquè hi ha música, i tast de vins, i festa pels bars amb bicicleta que cap ajuntament no podrà prohibir mai. I una llengua que mai no ens tornaran a prohibir. Avui, avui no es pateix, avui es viu, sense treva i sense excusa. 

que em passi a mi la vida

Imatges
Jo vull que em passin coses a la vida. Jo vull que em passi a mi la vida. (...) Jo vull caminar pel meu carrer i veure coses. Jo vull rialles, fantasia, poemes, dones, homes, nens. Jo vull robatoris, segrestos, amenaces, judicis, manifestos,  decepcions, suïcidis, telèfons de l'esperança. Ah, per què no he trucat mai al telèfon de l'esperança! Jo vull hospitals alegres de color taronja i fàbriques velles com a centres culturals i bancs en els ponts de les autopistes per saludar totes les persones que passen. Ah, tots els viatges que podria fer amb la mà! Santi Borrell, Fragments d'una pedra (inèdit) (Foto: http://farcintfaixa.blogspot.com.es/2008/11/festa-major-de-sant-andreu-de-palomar.html) I vull matins de festa major maleint i estimant alhora els trabucaires que et desperten ben d'hora ben d'hora ben d'hora. Dutxa d'aigua freda, cafè negríssim i els pares a la porta,  amb ganes d'anar a escoltar el pregó davant de l'Ajun