dimecres, 21 de novembre de 2012

una casa, una flor

Les nebodes em regalen un dibuix de pedretes (una casa, una flor), i m'imagino el fum que surt de la xemeneia de blavons. A dins fa olor de brasa i de pa torrat fregat amb all. Oli d'oliva. I ell arriba al migdia a portar-me llimones i brou per al refredat, i ens asseiem al balcó, al sol insòlit de novembre, i recordo la casa i la flor que m'han regalat les seves filles i penso que aquest pis s'hi assembla una mica. Que encara no, però algun dia, potser al març, creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra. La llar de foc me la pinto a l'oli mentre ell fuma i riu i jo recordo un refugi secret, un cau ocult entre falgueres, i una casa dalt d'un arbre on no em vaig atrevir a pujar mai. Un rierol que separa el paradís de l'infern. Una porta que s'obre i em salva.  Xerrem i riem i es desemboira una mica la febre. Ell també fa abraçades grans com. Quan se'n va, escalfo el brou i veig el fum que surt per una xemeneia de blavons.  

3 comentaris:

sparkling ha dit...

Abraçades grans com.

Com són aquestes abraçades seves...?

:)

la vida té vida pròpia ha dit...

com et puguis imaginar de meravelloses! :)

Sandra D,Roig ha dit...

jo també vull una llar de foc, m'hi passo les hores veient dansar les flames, també la pinto, i també en surt fum de blavons.
una abraçada de llum de Novembre.