dissabte, 3 de novembre de 2012

clausura - llibertat

Dissabte matiner, a quarts de nou ja instal·lada davant l'ordinador, amb el te i les torrades i les taronges que vaig dur del sud fa uns dies, i una rentadora en marxa i el paisatge ennuvolat del barri enllà de la finestra. Immersa en Emily. Un dia vaig preguntar a Teresa com s'entenen clausura i llibertat, reclusió i vida plena. Em va contestar i no la vaig entendre. Vaig preguntar el mateix a Emily el primer cop que vaig llegir-la, i em va contestar amb versos que m'eren opacs (majúscules i guions, Roses i Ocells i Abelles i Déu). Però avui em llevo d'hora i és dissabte i estic sola, i al pany de casa encara hi ha la clau de través, i és aquesta clausura de dissabte al matí l'única que em permet recompondre'm després del son nocturn amb gestos quotidians (endollar la tetera, posar una rentadora, torrar un parell de llesques a foc viu). El món és a fora, enllà dels vidres, però entrarà dins de casa d'aquí a un moment, quan jo estigui en mi, quan pugui viure el que hi hagi des de mi. 

Just ara, just en aquest instant, ho veig: els versos d'Emily tenen tot l'Univers a dins, el somriure de Teresa té tot l'Univers a dins, i el paisatge ennuvolat del barri ha travessat les finestres i se m'ha instal·lat a l'ànima: un Raig de Sol tossut - el Pi del casal d'avis - les Cases del meu carrer que resisteixen encara l'embat especulador - els Lloros verds i els Coloms - les Tulipes coratjoses als testos del Balcó.

2 comentaris:

Marga Losantos ha dit...

Gràcies, Sònia, va ser un gran plaer escoltar-te ahir. Mai havia sentit a ningú que combinés tan bé les paraules que surten del cor, paraules que descriuren un sentiment íntim i al mateix temps fer un discurs tan ben travat, tan literari.
Buscaré el teu llibre, i m'ha agradat trobar el teu blog. No estava segura si eres tu fins que he trobat aquesta entrada.

la vida té vida pròpia ha dit...

Moltes gràcies, Marga! Va ser un plaer per a mi compartir la descoberta d'Emily amb vosaltres. Una forta abraçada!