diumenge, 4 de novembre de 2012

aquell desig d'obrir el món



"No més promeses.
Només vull que torne a casa
aquell desig d'obrir el món
per desmuntar-lo
i buscar entre les fitxes
una que porte el meu color."

Feliu Ventura, "Història d'un sofà", Música i lletra


Obres el món i hi ha una tarda de diumenge guaitant darrere els vidres. Una cançó insistent que no t'has tret del cap en tota la setmana, i un somriure a mitges. Sis-cents poemes de Dickinson bategant a cor obert damunt la taula -A word is dead/When it is said,/Some say./I say it just/Begins to live/that day. Un poc de tristesa, també, a les butxaques de l'abric que vas treure fa uns dies de dalt de l'armari. (L'àvia present, com si l'haguessis convidat a berenar, i la mare absent. Món capgirat.) Obres el món i hi ha taronges que et recorden el sol d'una finca al sud i un riu normalment sec que aquell diumenge duia aigua; i Feliu, és clar, acompanyant el retorn, Vine-te'n amb mi, i els versos de Marçal que llegiràs dimecres. Obres el món i hi ha promeses de vida vora el mar, de vides noves que naixeran al març, de llibres i tulipes i horitzons abastables. De pell estimable -querible, amable, besable-. De totes les paraules que han de venir. Obres el món, gairebé sense sortir de casa, i trobes el món, que surt de tu i et sobreïx.  

2 comentaris:

Sofía ha dit...

I de sobte, ara al vespre, se m'obra una miqueta el món, una petita escletxa de vida per on s'escola mig somriure. Gràcies per la metàfora...

la vida té vida pròpia ha dit...

:-) (Aquest somriure és sencer! :-)