Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2012

però és que

Imatges
Tornar caminant a casa després de la feina, una hora llarga de soledat volguda. Soroll de cotxes a la Meridiana. Silenci a dins. Ho has explicat avui a la monja amb qui darrerament coincideixes a la consulta del CAP, me n'aniria a viure prop del mar, però és que l'asma. Muntaria la paradeta en un poble de muntanya lluny de tot, però és que els amics. Però és que el barri. Arribes al barri i és casa. La llum groguenca a les voltes del mercat, tancat en aquesta hora. El quiosc de la plaça del rellotge. La botiga dels indis, a prop de la parròquia, i la petita que ja parla català i et diu got , guant , bufanda . La Festa Major, amb majúscula sempre, a tocar. Ganes de música (als carrers, a les places, als balcons), de cabaret, d'anar de bar en bar amb bicicleta. Ganes de guanyar la partida al fred i a tots els comiats que porta novembre. Tornes caminant al barri i encara és casa aquest entramat de carrers que resisteix l'embat especulador. Te n'aniries a viure a pro

una casa, una flor

Imatges
Les nebodes em regalen un dibuix de pedretes (una casa, una flor), i m'imagino el fum que surt de la xemeneia de blavons. A dins fa olor de brasa i de pa torrat fregat amb all. Oli d'oliva. I ell arriba al migdia a portar-me llimones i brou per al refredat, i ens asseiem al balcó, al sol insòlit de novembre, i recordo la casa i la flor que m'han regalat les seves filles i penso que aquest pis s'hi assembla una mica. Que encara no, però algun dia, potser al març, creixeran les tulipes als testos on ara només hi ha terra negra. La llar de foc me la pinto a l'oli mentre ell fuma i riu i jo recordo un refugi secret, un cau ocult entre falgueres, i una casa dalt d'un arbre on no em vaig atrevir a pujar mai. Un rierol que separa el paradís de l'infern. Una porta que s'obre i em salva.  Xerrem i riem i es desemboira una mica la febre. Ell també fa abraçades grans com. Quan se'n va, escalfo el brou i veig el fum que surt per una xemeneia de blavons.  

entendre Déu

Imatges
(foto: Maria Santamarta) Tocar terra.  Ensumar pluja.  Enfonsar els peus en el fang. El mar com un llenç gris aquest migdia, des del tren, i el color intens de l'arena mullada. Que no sé entendre Déu sense que em passi pel ulls, per les mans, pel ventre. Que no sé entendre Déu sense la trobada amb l'altre, amb l'altra. Sense el vostre somriure de dones fortes i arrelades.  Sense aquest moment d'ara, la ment en suspens i aquestes línies sortint a borbolls de no sé quin raconet de l'ànima. Sense el laberint de la mare, que m'interpel·la, que em parla. Que cap Déu-concepte no explica la trobada, l'enyor, el vertigen, aquesta manera nova d'estimar-la. Ja no sé entendre Déu sense que els peus s'arrelin a la terra i la vida em travessi tota (plaer i dolor, ferida i esperança) per cadascuna de les cèl·lules. 

el amor es eterno mientras dura

Imatges
"Bebían y se amaban, o eso parecía. Discutían a veces, y a veces sonreían, se besaban y odiaban, pero nadie es perfecto, el amor es difícil y extraño en estos tiempos."

hoy te invito a carretear

Imatges
L'àvia deia callejear ( ¡ya están callejeando! ), però és que ella no era de Santiago, ella era de Curepto i va conèixer l'avi al port de Valparaíso . I la mare llavors era petita i els seus primers anys l'àvia havia viscut en una casa de bé treballant de minyona i només tornava a casa els caps de setmana. I la mare, tres o quatre anyets bategant d'enyorança, sortia a esperar-la cada diumenge ( yo veía a la mamá pequeñita pequeñita, allá abajo, subiendo el cerro ), i la seva set de mare és la meva set d'aquests dies, jo també sortiria cada diumenge a esperar-te si sabés que havies de venir, si sabés que quan et tingués al davant tornaries a ser tu i podria fer-me petita i sentir que m'arreceres. L'àvia deia callejear , i no cuenten dinero delante de los pobres quan ens besàvem amb les parelles en els dinars de diumenge, i també deia ¡hasta el dedo chico! quan brindàvem amb pisco cada 18 de setembre i les festes i els aniversaris. L'àvia va conèi

dies de vi i cendres

Imatges
(Foto: Anita Moll) Hi ha dies, deia ella , de fang i roses, i tu vas pensar en els dies de vi i cendres, aniversaris del dolor marcats amb un cercle vermell en tots els calendaris. Novembre suma massa comiats, i aquest any intentes passar-hi de puntetes, sense fer soroll, que no es desperti el monstre, que sembla que va tot bé si no dius gaire fort que et sents feliç, que et sembla que s'han llevat les àncores de la nostàlgia i que somrius sovint i que no et costa. Que només pesen un poc, potser, alguns dies pastosos, com la farina i l'oli i l'aigua que amassaves ahir recordant l'àvia, dies de teranyines, sense cafè, sense olor de torrades, sense mandra sota els llençols. Dies que s'acaben i no saps què respondre quan et pregunten Com t'ha anat avui , i mentre dius que bé, que ha anat bé, gires el cap i veus les hores que s'amunteguen en una massa amorfa, homogènia, blanquinosa com la broma humida del camí de Vistabella. Camines de puntetes la pel

coca d'espinacs

Que mai abans m'havia atrevit a amassar la pasta tota sola. Que no sabia com fer-ho. Però quan he començat ha aparegut l'àvia i hem pastat la coca a quatre mans. I ni tan sols se m'ha ocorregut trobar-la a faltar. 

dir-ho tot

Imatges
Sóc lenta, dic, a mastegar la vida. He de dir l'ensurt moltes vegades, com un mantra, perquè em fugi del cos. He de dir l'amor moltes vegades, com un rés, perquè se'm quedi tatuat al cos. He de dir el nom de la mare moltes vegades, com una lletania, perquè acaroni el meu quan ella ja no pugui recordar-lo. He de dir germà, amiga, pell, germana, pare, barreres de fusta de l'entrada, Valparaíso, oceà, bicicleta, pànic, gàbia, malson, cadira de vímet. He de dir vi negre i formatge de cabra, taula reservada al fons del nostre bar, solstici d'estiu i quatre poetes perduts a l'autopista. Els teus ulls. Els camins que no he escollit. Les vides que no he viscut. Aquest moment d'avui -el cotxe al taller, la cua del súper, una coca d'espinacs esperant-te al forn. He de dir-ho tot moltes vegades, perquè la vida no em rellisqui per la pell com si estigués feta d'escates.

Vistabella del Maestrat

Imatges
Bellíssima. Com la mirada transparent dels nous amics. Que els poetes devem estar una mica tarats, és cert, però sabem que escriure no necessàriament ens fa millors persones. Que qui ho és ho és, i punt. I trobar-ne tantes en un poble tan petit i al mateix temps té alguna cosa de miracle. O de mística. O d'allò que dèiem. L'aigua del Mar del Nord de la Bishop. L'àguila que fa voltes inútilment sobre la presa que no podrà caçar mai. Les paraules al vent de León Felipe. El misteri. L'innombrable. El somriure d'una poeta que només coneixia de nom, la tendresa de mirades i veus i d'abraçades grans com. L'espai que et dóna algú que no coneixes perquè puguis ser tu i prou. Tant si saps francès com si no en saps. L'amor. Viure després, escriure després. Sí que es pot. Avui ho has sabut. I el vi del sopar no era bo però si n'hi hagués avui brindaria per tots vosaltres.

aquell desig d'obrir el món

Imatges
"No més promeses. Només vull que torne a casa aquell desig d'obrir el món per desmuntar-lo i buscar entre les fitxes una que porte el  meu color." Feliu Ventura , "Història d'un sofà", Música i lletra Obres el món i hi ha una tarda de diumenge guaitant darrere els vidres. Una cançó insistent que no t'has tret del cap en tota la setmana, i un somriure a mitges. Sis-cents poemes de Dickinson bategant a cor obert damunt la taula - A word is dead/When it is said,/Some say./I say it just/Begins to live/that day . Un poc de tristesa, també, a les butxaques de l'abric que vas treure fa uns dies de dalt de l'armari. (L 'àvia present, com si l'haguessis convidat a berenar, i la mare absent. Món capgirat.)   Obres el món i hi ha t aronges que et recorden el sol d'una finca al sud i un riu normalment sec que aquell diumenge duia aigua; i Feliu, és clar, acompanyant el retorn,  Vine-te'n amb mi,  i els  versos de Marçal que llegiràs d

clausura - llibertat

Imatges
Dissabte matiner, a quarts de nou ja instal·lada davant l'ordinador, amb el te i les torrades i les taronges que vaig dur del sud fa uns dies, i una rentadora en marxa i el paisatge ennuvolat del barri enllà de la finestra. Immersa en Emily. Un dia vaig preguntar a Teresa com s'entenen clausura i llibertat, reclusió i vida plena. Em va contestar i no la vaig entendre. Vaig preguntar el mateix a Emily el primer cop que vaig llegir-la, i em va contestar amb versos que m'eren opacs (majúscules i guions, Roses i Ocells i Abelles i Déu). Però avui em llevo d'hora i és dissabte i estic sola, i al pany de casa encara hi ha la clau de través, i és aquesta clausura de dissabte al matí l'única que em permet recompondre'm després del son nocturn amb gestos quotidians (endollar la tetera, posar una rentadora, torrar un parell de llesques a foc viu). El món és a fora, enllà dels vidres, però entrarà dins de casa d'aquí a un moment, quan jo estigui en mi, quan pugui vi

com el somni d'un llac

Imatges
Serà després el repòs, quan les hores callin i el cant de l'home s'hagi perdut endins de l'esglai del no-res i el record de la set i de la nit romanguin quiets, com el somni d'un llac. Jesús Moll Camps Cants de Clandestinitat La banda sonora d'avui no és un adagio melancòlic que em transporta a jardins secrets, ni una cançó àncora que es clava en el record dels dies en què tots els qui ara no hi sou encara hi éreu.  La banda sonora d'avui és una troballa d'abans-d'ahir, música nova per a l'estrena dels dies que em queden per caminar, acords i notes que no m'han tocat mai abans la pell. Una cançó d'inici de viatge, de descoberta, de tocar tots els somnis amb la punta dels dits, enfilant-nos de puntetes, i tornar a dir allò que sempre ens havia semblat que només diríem una vegada a la vida, jo mai, mai, mai, mai seré feliç com ho he estat aquesta nit, una cançó per creure en els cercles infinits que ens posen tot l'Univers