dijous, 20 de setembre de 2012

passar el riu

Un dia et vas atrevir a creuar el riu que separava la seguretat del malson. La casa i l'infern. La llar i la por. El pare amb la cadireta plegable i una llibreteta a les mans. El pànic, una porta que es tanca, la paràlisi. L'olor de cafè i de pa torrat des dels llençols mandrosos. La vida, com un torrent, a les mans i als ulls i al riure de la mare. Una olor agra, d'òxid, com de sang, i una nena empresonada a la gàbia de la por. Un cau de falgueres on us amagàveu els bessons, un altre ventre. I els graons de fusta que duien a la caseta de dalt de tot del plataner, si t'atrevies a enfilar-t'hi. 
La llar, la por, la casa. La mare, l'infern, el refugi. Aquell dia et vas atrevir a creuar el riu, i tot va ser u. Tot va ser teu, tot va ser vida. I només llavors vas poder somriure a la càmera.
Avui costa trobar les pedres que facin de passera. Però hi ha mans invisibles que curen l'ànima. Saps que somriuràs, un altre cop, quan hagis passat el riu.

1 comentari:

Audrey ha dit...

Cercar les pedres que facin de passera, cercar recer per l'ànima, superar pors..., perquè la por és el lladre dels somnis.

Abraçada,