dimecres, 26 de setembre de 2012

l'únic que haurà valgut la pena

Tardor. Mans amigues que t'acaronen l'ànima i et fan regals terrenals. Potser quan morim recordarem aquell moment, les tres al pati, amb dos vinets coll avall i el tercer acompanyant una cigarreta perquè sí, i el riure que venia de ben endins, del centre mateix de la nostra terra, i un volcà guaridor de bromes còmplices. Potser quan morim aquest serà un dels moments que costarà deixar anar. O que deixarem anar amb el millor dels somriures. Com la llum d'aquesta tarda després de la pluja. Com tres o quatre abraçades eternes. Com la por, també, quan l'acollim i la bressem amb alguna cançó antiga que ens torna per uns moments la mare. O el fred sobtat que connecta amb el cos cansat i el revifa. Quan morim, potser, recordarem la mare, Que Dios te bendiga, i les mans amigues i el vi i el fred i algunes abraçades eternes, i sabrem que estimar així és l'únic que haurà valgut la pena.