dimarts, 21 d’agost de 2012

l'olor de l'herba i les magdalenes de Proust

La vida té vida pròpia, i a vegades fa ballar el temps al so que vol i de cop ja no ets ara i aquí, en aquest balcó que t’aboca a tots els paradisos, sinó enllà, en algun moment indeterminat de l’adolescència, ulleres de pasta marrons i cos esquifit, amb una motxilla enorme a l’esquena. L’herba del campament feia aquesta mateixa olor, l’olor d'aquest instant al balcó de Farrera i pel camí d'Alendo, que ha esborrat en un segon més de vint anys que ara ja no importen. L’únic que importa és aquesta olor que ha unit dos punts en el temps i que et retorna al tu atemporal que respira sense inhaladors i fa tombarelles sense xarxa. No van ser amables ni esclatants, els teu disset anys. No vas ser una noia de les que es volien menjar el món. Menjaves poc, de fet. Com si volguessis desaparèixer. No van ser despreocupats ni plàcids, els teus disset anys. Van ser anys d’amagar-se rere les ulleres i tancar-se al lavabo quan ja no podies suportar tanta gent a casa. La vida, llavors, era sempre dels altres, dels que s'enamoraven, els que reien, els que ballaven, els que feien cims que semblaven impossibles i després t'ho contaven. A tu la vida de debò només et tocava alguns dies d’estiu, de campaments, i començava així, amb l’olor de l’herba quan us endinsàveu al bosc després d’un viatge llarg amb tren o autocar. S'aturava el temps com s'ha aturat avui i tu ja no eres un cos esquifit amb ulleres de pasta, ja no eres més el dolor estrany del desig entaforat a l'infern de l'estómac que no menjava, l'angoixa del pis atapeït de gent: ensumaves l'herba i llavors tu ho eres tot, l'univers sencer, el sol a la pell, la sang, el desig, el riure, les ganes de treure’t la roba i nedar nua al riu. Només per un instant, aquesta olor d'herba et rescatava com et rescata avui en aquest balcó abocat al paradís, i tu ja no ets el dolor de la mare que no és, la mare que no hi és, els intents inútils de trobar algun camí pels laberints del seny. Tu ho ets tot, avui, com fa vint anys, potser com molts altres moments semblants d'aquests vint anys, si t'hi pares a pensar.


5 comentaris:

Mps Landino ha dit...

L'olor de l'herba que et rescata. És un escrit molt bonic. Quan jo era petita també em tancava al lavabo per fugir de la gent.

Audrey ha dit...

Som tot allò que hem viscut,moments que ens conformen i les olors els retornen,per uns instants... Un escrit molt bonic i sensible.

Dr. Flasche ha dit...

M'ha agradat molt. A seques.

El porquet ha dit...

Som nosaltres i la motxilla que duem carregada a les espatlles. Algunes vegades aquesta pesa més del que voldríem, d'altres és lleugera com una ploma farcida de somriures i bons moments.

Un escrit preciós, preciós, preciós.

M'has recordat molt un post que vaig fer jo ja fa un temps

http://elporquet.blogspot.com/2011/03/aromes-daufals.html

Les vistes des d'aquest balcó són un paradís... ai, lo Pallars...

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies a tots!
@Porquet, acabo de llegir el teu apunt, gràcies per compartir-lo. M'ha agradat molt l'evocació que fas a partir, també d'una olor. Que fort, jo també duia Victoria!! :-)