diumenge, 5 d’agost de 2012

el senyor Sommer i l'ós polar



Vols la sal a la pell i als cabells després del mar. Molta estona. Molts minuts, moltes hores. Tota la tarda. Al vespre amb l'aigua a prop i amb ell, l'amic que hi és sempre, l'amic que no se'n va ni quan t'equivoques i no saps estar a l'alçada. Vols la sal a la pell encara molta estona després de deixar que el mar t'engoleixi i desapareguin aquestes ganes de no llevar-te, de dormir molt i despertar-te i que la pedra al pit ja no hi sigui. Vols la sal a la pell mentre xerreu i t'escolta i la pedra comença a fer-se miques i es confon amb la sorra que encara duus arrapada a les cames, als braços, al ventre. Has tornat a nedar nua al mar i era com si no fossis tu (tu-dolor, tu-soledat, tu-desig-de-no-ser, tu-desig-de-no-sentir). Vols la sorra i la sal a la pell i als cabells i als llavis encara molta estona, a la nit, a l'hora que hauries d'estar dormint però no hi vas perquè no saps si podries i de moment no vols saber-ho. Vols la sal i la sorra com una segona pell a les espatlles, a les galtes, a les cuixes, com l'abraçada que et fa a l'estació, T'estimo molt, Jo també t'estimo molt, [i no tens ni idea de quantes vegades m'has salvat de l'abisme]. Retens la sal a la pell per no oblidar mai aquesta tarda d'estiu -la sorra que bull, la nuesa oferta al cel, la soledat feta miques dins el blau.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Preciós. M'ha encantat! Pell de gallina de plena de sal...

delesparaules

la vida té vida pròpia ha dit...

gràcies! un petó i bon estiu adrenalínic! :-)