diumenge, 24 de juny de 2012

compassió

"Cadascú de nosaltres té nom propi i necessita ser acollit en la seva única i irrepetible situació en el món, oportunament, i l'oportunitat mai no es pot establir a priori, sinó sempre en la situació mateix."
Joan-Carles Mèlich, "Ser-hi. Vers una ètica de la compassió"

T'acompanyo. T'agafo la mà mentre camines pels laberints del seny, i sé que ja no podràs trobar mai la sortida. Ja no cal, ja no em cal per continuar estimant-te o per estimar-te d'una altra manera, mirant-te de dret als ulls i dient-te el nom i reconeixent la teva vivència, ara i aquí. Quins ulls més preciosos, mare. Quin nom més bonic, mare. Estimar-te d'una altra manera, aquest patir amb tu, cum-patire, acompanyar l'angoixa de la memòria que s'esmuny, de les històries que inventes i et creus i et desconnecten de la terra, acompanyar la tristesa fonda que t'endevino en els ulls també quan rius, sobretot quan rius, perquè el riure la il·lumina com il·lumina la lluna l'aigua negra del pou. Estimar-te, acollir el que ets ara i aquí, i agrair-t'ho tot.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin escrit tan profundament trist alhora que preciós...

delesparaules

Anònim ha dit...

Preciós.

mar

Nelly ha dit...

Quina escalfor i tendresa en les paraules..

GLÒRIA ha dit...

Íntims i delicats sentiments que et dicta directament la sensibilitat triant els mots més bells.
Com una oració única.

Andreu ha dit...

Perquè a voltes només quedem nosltres mateixos. Ja no som el que hem sigut, ni el que voldríem ser encara. Només nosaltres. I ja és molt.
Un petó molt fort per a les Sònies!