dilluns, 21 de maig de 2012

i no va quedar res de mi

(foto de l'exposició permanent del MMB)


Et miro avui i aquest és el vertigen: que tot el que tu eres s'engrunés aquells dies pels camins de l'aigua. Que a l'arribada al port de Barcelona ja no quedés res de tu -de la teva bellesa d'ulls verds i pell pigada, la teva força, la teva-nostra sang indígena. Y no quedó nada de mí. Què hi ha encara de tu, mare, després de l'oceà? Hi ha dies que no et trobo. Hi ets? Ets? M'aboco a tu i tot és aigua fonda, aigua negra, aigua cega. Odio i estimo amb ràbia el mar que uneix i separa, l'Hades inclement que et va engolir i no et retorna. Estimo i odio l'oceà que et va partir en dos la vida. I m'hi acosto i me n'allunyo, eterna i absurda rissaga al port, amb l'esperança naïf de retornar-te el que ets -la llum, el verd, la teva vida a punt d'obrir-se com una papallona.

4 comentaris:

calaix ha dit...

preguntes, respostes que guardem molt endins... potser com carícies o abraçades que enyorem i ens fan molt aprop de qui ens falta... i també... de nosaltres mateixes...

GLÒRIA ha dit...

Quants gestos secrets guarden les nostres vides! Dol i vida són el mateix cant en les teves paraules, Sònia.

la vida té vida pròpia ha dit...

Calaix, Glòria, gràcies per llegir-me!

Dr. Flasche ha dit...

Potser és hora de que torni ja...