La vida té vida pròpia

Deixar els fantasmes tancats en un pis, amb pany i clau. Tornar a ser capaç de dinar a casa els pares. Recuperar la pau, la calma. Reprendre la vida en el mateix instant on vas deixar-la. Prendre unes gotes que diuen que t'ajudaran a no serrar les dents mentre dorms. Una cicatriu bessona en un cos que no és el teu. Un concert del teu cantautor-amor-platònic sabent que l'altre també hi era, en algun seient de l'auditori (hi eres?, on eres?), Daniela está llena de puertas i aquella havia quedat un poc entreoberta i de tant en tant hi passava corrent d'aire. Un missatge del germà al contestador, amor meu , només s'estima així quan et coneixes d'abans d'haver nascut. La neboda abraçada a les teves cames. Un comiat a l'aeroport, cuida les plantes, recorden la vida , i una xapata amb formatge de cabra al Quimet d'Horta. Sucs de poemes xarrupant mate el dia de Sant Jordi, i una bruixa bona que endevinava presents. I els fantasmes tancats a dins d'un

Amb les il·lustracions plenes de màgia i vitalitat de Núria Fortuny Herrero, el conte Pessigolles , d'Alba Barber Serra i Sara Carro Ibarra, trenca un dels tabús més arrelats en la nostra societat: la masturbació. Com han fet evident les autores en la presentació del llibre, el sol fet de posar nom a aquesta experiència, de dir (escriure) la paraula, posa a prova totes les resistències i els límits socials que tenim integrats i que ens travessen el cos. Des del cos vivim l'autoplaer i al mateix temps el silenci que l'esclafa. El projecte de les autores es basa en experiències educatives en àmbits formals i informals amb infants de diverses edats, en què els tabús sexuals no són precisament un simple record del passat. I n'han volgut parlar des de la creativitat, des de la màgia, des del món interior dels infants que s'expandeix, si els ho permeten, sense límits. També posant-hi nom, sense por, però sense oblidar el context, amb respecte i naturalitat. Un agraïment d

Connecto l'Ipod en mode aleatori i la primera que sona és la que més m'agrada de l'últim disc dels Amics, "Louisiana i els camps de cotó". Hi sou tots, en aquesta cançó. També l'àvia que ens deia No cuenten dinero delante de los pobres quan ens fèiem manyagues amb les nostres parelles en els dinars familiars. També l'avi que es va deixar un pulmó a les calderes d'un ballener que recorria el Pacífic. La mare, sempre. I el pare. M'aturo, aquests dies, en les vides dels altres, no pas per no pensar en la meva, sinó per mirar d'entendre-la, o per reconciliar-m'hi. Demano al pare que em parli dels seus anys a Xile ara que la memòria encara no li esborra noms ni rostres. Llegeixo, amb un cert escrúpol de voyeur , les cartes de Gabriela Mistral a la seva amant, companya i amiga Doris Dana. Recordo l'estimat Nicolau Huguet, que just un mes abans de morir ens va rebre casa seva, a Es Migjorn, ens va oferir un meló boníssim i ens va dir Una vida

(foto de l'exposició permanent del MMB) Et miro avui i aquest és el vertigen: que tot el que tu eres s'engrunés aquells dies pels camins de l'aigua. Que a l'arribada al port de Barcelona ja no quedés res de tu -de la teva bellesa d'ulls verds i pell pigada, la teva força, la teva-nostra sang indígena. Y no quedó nada de mí . Què hi ha encara de tu, mare, després de l'oceà? Hi ha dies que no et trobo. Hi ets? Ets? M'aboco a tu i tot és aigua fonda, aigua negra, aigua cega. Odio i estimo amb ràbia el mar que uneix i separa, l'Hades inclement que et va engolir i no et retorna. Estimo i odio l'oceà que et va partir en dos la vida. I m'hi acosto i me n'allunyo, eterna i absurda rissaga al port, amb l'esperança naïf de retornar-te el que ets -la llum, el verd, la teva vida a punt d'obrir-se com una papallona.

Cinc dies abans d'un dels naufragis, aquesta cançó t'apuntava amb precisió al centre mateix del cos i te l'encertava. Ploraves a raig al primer acord, i fins que s'acabava, i encara una estona més. No entenies el curtcircuit, però havies començat a aprendre a no fer-te aquesta mena de preguntes. Després pensaries que eres una mica bruixa. Que en algun tel ocult senties abans d'hora el dolor insospitat, el vertigen, la sorpresa paralitzant, l'absència incongruent de les mateixes llàgrimes que els mesos següents et consumirien el cos sense que te n'adonessis. És clar que vas pensar que no ho suportaries. Que tornaria sempre aquella cremor al pit, com una condemna. Que no te'n desempallegaries mai. Com el dia que, escampat el teu secret, els passadissos de l'escola s'ompliren de menyspreus i xiuxiuejos malèvols. També aquell dia vas pensar que no ho suportaries. I ja ho veus. Encara sort: és perquè vas esqueixar-te aquell dia, i tots els altres, q

- Que et dius Maria? - No, em dic Muntanya i no he caigut mai. -Que vius a Sant Andreu? - No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos. Els he deixat enrere per estimar més del compte... Alessio Arena, "Una dona que es diu Muntanya" potser és la por d'aquest 'més del compte' el que em té anul·lat el romanticisme no sabria dir-te des de quan, i no m'importa ser l'única persona de la ciutat que no ha vist Titanic i em sembla una bleda assolellada la protagonista de la pel·lícula que pretén dir el primer amor . Però dorms i et miro i tornaria a arraulir-me al teu costat com si no existís el mai. Com si no existís el sempre.

"Un fill perdut al supermercat és una porta oberta a una por atàvica  (...) A la fi et trobo, ofès i plorós (sé que amb tu, per sempre més, tindré por)  (...)" Víctor Mañosa Neix la por quan hi ha els infants. Una por distinta de totes les altres. Inassumible. Malsons que s'arrosseguen encara una bona part del dia. Uns bronquis obturats, un tel tenaç als pulmons. Als somnis, sempre, la impotència devastadora de no poder salvar-los. La nebodeta ha fet sis anys aquesta setmana. Arracones els malsons al fons del fons del fons del fons. Que ella no te'ls sàpiga.