dissabte, 14 d’abril de 2012

dir adéu

M'adono que em colpeix aquest poema de l'amiga virtual XeloIProu, sobretot els tres primers versos ("Si vols anar-te'n, / fes-ho de puntetes, / no em digues adéu"), i se'm fa evident, amb una certesa inapel·lable, la necessitat que tinc, i que he tingut sempre, d'acomiadar-me. De dir adéu. D'escoltar com em diuen adéu. De l'abraçada final, que és un reconeixement a l'experiència compartida, al trosset de camí que s'ha fet en companyia de l'altre, de l'altra. De les paraules o dels silencis, el que sorgeixi en aquell moment. De la festa, del brindis, de l'últim sopar. D'agafar la mà de qui marxa per sempre i tenir l'oportunitat (regal preciós) de repetir-li incessantment que l'estimo. Necessito dir adéu i que em diguin adéu. La buidor del llit quan et lleves i qui has estimat aquella nit se n'ha anat mentre dormies, sense avisar, em deixa l'ànima en suspens, més adolorida que si m'hagués donat l'oportunitat de viure l'adéu, de deixar-me travessar el cos de dalt a baix per la tristesa, l'angoixa, l'enyorança anticipada.
M'hi ha fet pensar, també, la lectura del poema XXXVII de Setmana Santa, d'Espriu, que relata com les dones van al sepulcre a embalsamar el cos de Jesús i se'l troben buit. El poeta s'atura en el dolor de M. Magdalena, el dolor sobtat del buit: "Però la qui l'estima més / sent un subtil dolor sobtat / quan perd, veient-lo al seu davant, / fins alambins de soledat."
Que pugui dir adéu sempre. Que pugui tenir un espai per plorar, riure, recordar, acaronar, abraçar. I després, que pugui sempre, amb amor, deixar anar.

7 comentaris:

Eva ha dit...

Jo, en canvi, prefereixo no dir adéu. Dec ser més covarda. M'agradaria fer com el nen d'"El sisè sentit" quan al final de la pel·lícula li diu al Bruce Willis: no ens acomiadem, fem veure que ens veurem demà.
Recordo que una vegada em vaig acomiadar d'una persona que sabia que seria difícil tornar a veure. Em va abraçar i em va dir: que tinguis una vida bonica. Fa molts anys i encara ho tinc gravat a la memòria. Ens hem escrit, hem parlat, però no ens hem vist.
És una manera bonica de dir adéu. Com diu la Carme, mestra de la vida, amb amor, et deixo marxar.

Una abraçada tan immensa com aquest cel plujós que avui ens acompanya.

Eva

Víctor Mañosa ha dit...

Ai Déu... el teu post també em colpeix... "deixar marxar": si, deixar marxar, però a vegades aquesta és una tasca enorme, la tasca de gairebé tota una vida... sovint és tant dificil dir adéu o una cosa tant savia com "que tinguis una vida bonica".

V.

Coralet ha dit...

pot ser l'important és acomiadar-se per dins, tancar la porta, que es tanque suaument...
en el meu cas, hi ha hagut adéus uqe he acceptat molt més tard d'expressar l'adéu i l'abraçada. en fi, espere aprendre, i poder dir, sincerament, que tingues una vida bonica... deixar anar, amb amor.

m'ha "tocat" especialment este apunt,
una abraçada.

Anònim ha dit...

Jo també, sóc de dir adéu...ho necessito. I la Coralet no ho hagués pogut dir millor...quantes abraçades he donat, quants adéus he pronunciat, sabent que encara trigaria molt en acomiadar-me de debò d'aquella persona...

delesparaules

la vida té vida pròpia ha dit...

Efectivament, els adéus no s'enllesteixen amb una abraçada. Són processos llargs en el transcurs dels quals la tristesa es va drenant gota a gota i es mescla amb la vida que tanmateix continua. Els rituals de l'adéu, però, a mi m'ajuden molt a prendre més consciència del moment i a no negar els finals, a assumir-los, per poder integrar-los després a poc a poc, al meu propi ritme...
Un temazo, vaja! :-) Com diu el Víctor, un tema per a tota la vida, i tant! I anem fent el que podem :-)
Gràcies a tothom per continuar llegint-me!

Audrey ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Audrey ha dit...

Comparteixo les teves paraules, el teu sentir sobre els adéus. Ajuda a deixar anar amb amor, com deien..., a assentar suament l'experiència viscuda en el nostre cor...

Abraçades,