Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2012

Liebster Blog, un premi per als amics

Imatges
L'amiga Esperança Camps ha nominat el meu blog per al premi Liebster Blog, i des d'aquí li ho vull agrair i nominar al meu torn cinc altres blogs. El funcionament és el següent: cada bloc nominat ha de penjar el bàner de Liebster Blog i proposar, amb un breu comentari, cinc blogs escollits, que continuaran aquesta cadena sense càstigs apocalíptics. L'única condició és que els blogs nominats tinguin menys de 200 seguidors inscrits, ja que l'objectiu del premi és fer difusió de blogs que poden ser molt interessants i que en canvi no són gaire coneguts. Després de rumiar-hi molt, perquè no és fàcil, escullo els 5 blogs següents: - Cafè i diari , de Carme Verdoy. Perquè els seus escrits són boníssims, simplement. - Dietari , d'Esperança Camps. Perquè tant les seves cròniques sobre l'actualitat del país com els apunts més quotidians tenen una sensibilitat i una lucidesa no gaire fàcils de trobar. Perquè escriu amb una senzillesa treballadíssima. - Al

Les coses que no dius

Les coses que no dius obren escletxes damunt la pell estoica. Llisquen, àvides, pels rius de sang del cos, i no s'aturen fins que troben racons que desconeixes. S'hi queden. Te'ls esquincen. Però tu no te n'adones. (...) ( Non si male nunc ) Les coses que no has dit t'han fet un tel a la gola i ja fa setmanes que la veu no troba el camí des dels pulmons i surt ofegada, irreconeixible. Sense esma. No pots comptar les paraules censurades abans fins i tot de repensar-les, les frases avortades, les explicacions que has tornat a desar, intactes, a l'infern de l'abric, al plec més amagat de les butxaques. Que difícil és parlar en primera persona i afegir el verb sentir conjugat darrere d'aquest subjecte. Que difícil ser assertiva, que complicat reconèixer primer el que sents per explicar-ho després sense por del rebuig o de la ira o del distanciament. Aquests dies, a les aules de batxillerat, has recordat els silencis dels teus setze, disset

Lliurament dels Premis 25 d'Abril de Benissa

Imatges
Avui s'entreguen els Premis 25 d'Abril de Benissa. No hi he pogut assistir, però hi sóc una miqueta, amb la il·lusió i l'agraïment pel premi que ha rebut el meu llibre, Creixen malgrat tot les tulipes . Comparteixo aquí un fragment del text  que hi he enviat per ser-hi un poc més present. " Per a mi és molt important que Creixen malgrat tot les tulipes hagi rebut aquest reconeixement. En primer lloc, perquè quan el vaig enviar era molt conscient que és una obra difícil de classificar, a mig camí entre unes memòries i un dietari, i en una lectura ràpida podria semblar més un reguitzell de prosa poètica que no pas una obra que pretén narrar un trosset de vida; en segon lloc, perquè és una obra molt personal, una d’aquelles que necessites escriure per tancar etapes, per resignificar, a través de la literatura, l’experiència vital. Fa només uns cinc o sis anys, vaig trobar a casa els pares un vell rodet de fotografies, ja revelat. Les fotos, però, no eren enll

dir adéu

Imatges
M'adono que em colpeix aquest poema de l'amiga virtual XeloIProu , sobretot els tres primers versos ("Si vols anar-te'n, / fes-ho de puntetes, / no em digues adéu"), i se'm fa evident, amb una certesa inapel·lable, la necessitat que tinc, i que he tingut sempre, d'acomiadar-me. De dir adéu. D'escoltar com em diuen adéu. De l'abraçada final, que és un reconeixement a l'experiència compartida, al trosset de camí que s'ha fet en companyia de l'altre, de l'altra. De les paraules o dels silencis, el que sorgeixi en aquell moment. De la festa, del brindis, de l'últim sopar. D'agafar la mà de qui marxa per sempre i tenir l'oportunitat (regal preciós) de repetir-li incessantment que l'estimo. Necessito dir adéu i que em diguin adéu. La buidor del llit quan et lleves i qui has estimat aquella nit se n'ha anat mentre dormies, sense avisar, em deixa l'ànima en suspens, més adolorida que si m'hagués donat l'oport

Tossa

Imatges
M'hauria agradat tornar a aquesta platja. També era a l'abril, però a les acaballes. L'endemà del meu aniversari. Feia un dia com avui a la tarda després de la pluja: pesant, atapeït, de migranya i peresa. Tan diferent d'aquest cap de setmana, amb les amigues, migdies de calor intensa i crema solar abans de sortir de casa. No hem trobat aquesta platja i tampoc no hem nedat, però hem enfonsat els peus a la sorra i hem anticipat l'estiu entre converses i somriures. He evocat Ava Gardner i una dona magnífica en la cinquantena que se li assembla tant. Quan sigui (més) gran, m'agradaria, com ella, trobar-me tota la força de dins. Mentrestant, torno a treure'm les sabates quan arribo a la sorra i hi clavo els peus perquè res ni ningú no em faci caure.