dilluns, 26 de març de 2012

deu ser això

Que les nebodes s'atreveixin a creuar un bassal amb bicicleta tot i la por de quedar-se embarrancades. "Com la vida mateixa", diu el seu pare, i somriu, i retrobo en ell l'infant que vaig conèixer, el riure fàcil, les ganes d'aventura, la capacitat inesgotable de meravellar-se davant d'un arbre immens o una platja arrecerada, el desig d'explorar camins desconeguts els dies de sol i de blau. No sé si vam ser valents, nosaltres, de petits, però vam sobreviure, i tots dos sabem que és molt. I les petites es moren de ganes d'explicar l'aventura i riuen perquè duen els mitjons mullats i arrebossen els peus damunt l'arena. Deu ser això ser feliç, oi?, no voler ser enlloc més que allà on ets, amb el que hi ha, l'alegria de les nenes i del germà i la terra, els arbres, el cel i el mar, un glop imprevist d'infància, i també la tristesa menuda que es fa un lloc mentre respires i et connecta amb la mare i amb tots els comiats dels últims mesos, i un trosset d'enyor bonic com el d'aquells dies d'estiu que no sabíem com dir-nos el desig. La felicitat deu ser això, tota la vida a les mans i un conjur que torna març un mes amable, contra tot pronòstic.

3 comentaris:

sparkling ha dit...

Si. Podria ser això, la felicitat... I altre mil·lers de moments tant bonics com aquest. Per exemple...

El porquet ha dit...

Molt possiblement la felicitat sigui una cosa que s'assembli molt al que tu tan bellament has expressat.

Fugissera i passatgera, tímida i esquívola... però quan ens sorprèn, meravellosa.

Toni Moll ha dit...

Germaneta l'has clavat un petó i una flor de pedretes i una casa depaedretes tb per a tú