dimecres, 8 de febrer de 2012

murs

Era un octubre tan fred com aquest febrer. Pitjor: fred a fora i fred a dins. Inútils tots els intents de sortir endavant, de canviar una situació que m'estressava fins a límits insuportables. Em vaig aturar una estona davant d'una de les parets d'una església en ruïnes, i vaig dir-li a Mestre M., que llavors ja era Mestre però ell encara no ho sabia: "Mira, és exactament així: fa massa temps que tinc una paret al davant, sempre la mateixa, i m'hi vaig fotent cops de cap, com si fos un toro que volgués enderrocar-la a força d'envestides. I la paret no es mou". Ell va somriure, és clar (els Mestres sempre somriuen, i somriuen així), i em va dir just el que necessitava sentir: "I si gires el cap? Potser hi trobaràs el caminet que voreja el mur i en un tres i no res podràs ser a l'altra banda. I sense haver de fer salts mortals". Encara vaig trigar un temps, però vaig trobar el camí. Ple de bardisses i no gaire ben dibuixat, una mica abrupte i poc amable, però camí al capdavall. I l'altra banda del mur era molt més lluminosa del que havia estat capaç d'imaginar.
Aquest cop no perdo el temps envestint murs. Busco el caminet que el voreja. Hi ha de ser, per alguna banda, n'estic segura. Més d'un cop m'ha semblat intuir-lo. Quan l'hagi trobat, Mestre, us dedicaré un brindis.

3 comentaris:

Audrey ha dit...

Si no ens capfiquem, el caminet que voreja sorgeix..., en el seu moment.

la vida té vida pròpia ha dit...

Audrey, segur que sí! Gràcies per passar per aquest raconet de lletres.

Una abraçada!

calaix ha dit...

Donar-li la volta a les coses... un gran truc de màgia per grans descobertes... i què millor que aquests petits camins plens de vida i poesia... :-)