divendres, 17 de febrer de 2012

L’heretgia de les baules

El dia que van arribar les màquines, la senyora Pepita es va llevar a la mateixa hora de sempre. Es va preparar el cafè amb llet en got de cada matí, va obrir el paquet de galetes, en va treure tres i es va asseure a la tauleta de la cuina. El gat va enfilar-se-li a la falda just en el moment que ella sucava la primera galeta al cafè amb llet. Quan esmicolés la tercera dins el got per fer-ne pastetes, les màquines començarien a envair el carrer. Abans, però, haurien arribat els veïns i les veïnes del poble, en silenci, i haurien envoltat tota l’illa de cases amb les mans enllaçades. La senyora Pepita va recollir amb un dit les molles que havien caigut damunt les tovalles. No estava sola. I no pensava moure’s de casa seva.

Feia només uns dies, l’alcalde assegurava que no permetria que ningú regalés l’últim transbordament de la seva targeta de transport. Regalar, la pitjor de les heretgies. Regalar un viatge de metro, regalar temps, regalar mans que seran baules humanes contra el despotisme destructiu de les màquines. El monstre capitalista fa espetegar contra l’asfalt rabiosos cops de cua en plena agonia. Com goseu compartir? Com goseu unir-vos, ajudar-vos, cooperar? Com goseu atacar d’arrel els fonaments del sistema, que us necessita individuals i individualistes, competitius, cecs davant els milers de vides humanes abocades a la misèria a costa de l’enriquiment d’uns pocs? Com goseu crear alternatives? Com goseu ser lliures?

“No tinc por de morir”, diu el germà Luc al prior del monestir de Tibéhirine, a la pel·lícula Des hommes et des dieux. “Sóc un home lliure”. Només quan no temem la mort quan no temem les crisis, el buit, la fi de les etapes, de les feines, dels amorssom plenament lliures. Només quan no temem la mort la integrem a dins la vida. I el dia que no temem la mort d’aquest sistema que ha perpetrat crims econòmics i ha dut el planeta a límits insostenibles, serem homes i dones lliures. I heretges. Perquè l’heretgia, en l’era capitalista, són els bitllets de metro que regalem a un desconegut perquè ens dóna la gana, és el compromís d’uns monjos amb l’amor i la vida, són les baules humanes que enllacen cadenes i salven les cases del casc antic del meu poble.

(Publicat als Quaderns d'Illacrua, a La Directa, el 15/02/2012)

4 comentaris:

lanuriadelestacio ha dit...

La dictadura capitalista... que bé ho has dit!

El porquet ha dit...

D'andreuenc a andreuenca... preciós i de pell de gallina. Veritats com a temples o com les casetes que omplen el nostre poble!

Audrey ha dit...

M'encanta la força de les teves paraules!.
Les baules que ens enforteixen...

Una abraçada!.

Víctor Mañosa ha dit...

La qüestió és que amb por no es pot parlar de vida. Potser sigui la por, i no la mort, la seva negació.


I si, regalar un bitllet de metro a un desconegut és un acte
rabiosament revolucionari.

Un post brillant. Un petó.