dijous, 23 de febrer de 2012

confiança

Saltem al buit amb els braços desplegats. Volem. El que coneixíem ja no hi és i el desconegut encara no el podem veure. Ara, aquí, només l'aire i el vertigen, i tot el cel per expandir-nos. Reinventar-se, crear, escriure, badar, un matí de lunes al sol, un cafè a deshora, tot l'Univers als nostres peus. Totes les realitats són possibles, també el món paral·lel de la mare que veu l'avi mort al menjador de casa i el cerca pels carrers del barri, també la novel·la que mai no has gosat escriure i que va degotant línia a línia amb una facilitat insospitada, també tots els llocs on podries viure i totes les vides que podries inventar-te. Saltem al buit i amb el vertigen hi ha una alegria que ja no pot contenir-se, la mateixa que quan eres adolescent i saltaves els set o vuit metres que separaven la roca des d'on tremolaves i l'aigua del gorg, l'alegria d'atrevir-se, de deixar anar les àncores i volar, confiada, sabent que hi haurà un lloc bonic on aterrar.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Volem, doncs.

delesparaules

penco rematat ha dit...

quines ganes de volar, en llegir-te
;)

GLÒRIA ha dit...

Quan aterris, escriu la novel·la i fes-mos-ho saber.

la vida té vida pròpia ha dit...

@delesparaules, @pencorematat: una mica d'embranzida, i endavant! :-)
Glòria, ja he començat a tocar terra! :-)

marina ha dit...

Sí, però fes-ho sempre de puntetes...

la vida té vida pròpia ha dit...

Sí, cal aterrar bé, si no volem caure en planxa!