diumenge, 15 de gener de 2012

a cap de les dues cares

Quan vaig saber que Rooney Mara seria la Lisbeth Salander de la versió ianqui d'Els homes que no estimaven les dones, vaig decidir que no aniria a veure-la. No és que l'actriu que encarnava Salander a la pel·lícula sueca-danesa em convencés gaire, però no podia imaginar-me la novieta de Mark Zuckerberg a The Net com l'heroïna de la trilogia de Larsson. Ja es veu que la imaginació no és el meu fort. I que en algunes coses, tot i la fama de tossudesa taurina, donde dije digo digo diego, i puc canviar d'opinió simplement per la curiositat que em desperten les bones crítiques del Time Out o per les ganes de veure Daniel Craig a la gran pantalla. No me n'he penedit gens. Les bones pel·lícules són les que t'acompanyen encara un temps després d'haver-les vistes, les que et provoquen malsons (o bons somnis), les que et deixen imatges bategant en el cervell. El que no em va agradar, m'ho guardo. Compensa tota la resta. Em quedo amb la força de Rooney Mara en les escenes més violentes, i amb la seva tendresa quan acomiada la noia amb qui ha passat la nit i quan mira en Blomkvist mentre ell dorm. No vull renunciar a cap de les dues cares.

1 comentari:

Eva ha dit...

Totes duem una Lisbeth Salander dins, o això vull creure. Som fortes, fins i tot dures, quan cal defensar-nos a nosaltres mateixes i a aquells que estimem. Tendres amb qui ho mereix. Dones, al cap i a la fi.