dimecres, 28 de desembre de 2011

com una mare

"(...) decidí largarme pronto a casa. La encontré helada y conecté la calefacción. Eran los primeros fríos. Me puse un tremendo jersey que compré en Londres hace veinte años y que todavía conservo para los momentos más de depresión que de frío. Su calidez me abraza y reconforta como una madre. Cuando acaba su cometido lo devuelvo al armario y me olvido de su existencia, cosa que raramente puede hacerse con una madre."

Alicia Giménez Bartlett, Serpientes en el paraíso

dijous, 22 de desembre de 2011

bons desitjos




...per exemple, que algun dia trobis el teu lloc al món, o que et llevis als matins sense fils de malsons arrapats a les pestanyes. Que trobis àngels als túnels del metro, a la cafeteria on esmorzes, a la cua del súper i a les parades del mercat. Que conservis sempre la llum als ulls, aquesta que no obliden mai els qui han tingut la sort de veure-la encara que fos només un dia. Que sàpigues viure totes les estacions del cor, i si cremes les naus, que no te'n quedin estelles clavades al pulmó. Que no reneguis mai de cap dels teus amors, si és que han estat amors. Que caminis amb ulls embenats damunt la corda fluixa del desig quan la vida torni a esclatar-te a les venes. Que creixin malgrat tot les tulipes, malgrat març, malgrat la por, malgrat la mort que entra al rebedor de casa i fa tremolar els vidres de totes les finestres. Que cap ocell burleta no es mengi mai les molles que et mostren el camí de retorn a tu, i que es fonguin els dubtes com la neu que algun matí d'hivern tornarà a deixar en suspens la ciutat que estimo.

Que siguis molt feliç. I que confiïs.


dilluns, 19 de desembre de 2011

àngels suburbans



Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d'un dia intens, i quan baixes al metro i veus l'andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t'ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d'il·lusió que t'ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l'andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l'estrès: és un monjo d'uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n'adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d'ell, que continua tranquil en el seu espai, molt quiet. Et quedes vora seu, asseguda, i te'l mires entre estupefacta i admirada, però ell continua sense veure't, et queda un poc d'esquena i mira endavant, cap a les vies. No et veu però potser et sent, potser sap d'alguna manera que estàs fascinada davant la seva quietud, la calma d'esperit que encomana enmig d'aquella voràgine. Arriba el metro, atapeït de gent, i t'aixeques. Llavors ell es gira cap a tu, com si hagués sabut des del primer moment que eres allà, i et fa un gest perquè passis tu primer. Li somrius, movent el cap, "Gràcies, però hi ha massa gent, em sembla que esperaré el següent". Llavors et mira als ulls amb un somriure que juraries que no oblidaràs mai, i et diu, amb una calidesa que et toca alguna corda oculta de l'ànima: "Que tingui un Nadal molt feliç". I comença a avançar cap al vagó, hi entra i es perd entre la multitud.

Et quedes a l'andana i t'adones que et van caient les llàgrimes per les galtes, suaument, inevitables. Algú que no et coneix de res però que sembla que t'endevini l'ànima et desitja des del fons del fons que siguis feliç, i et deixa l'esperit en calma per a la resta del dia. I de la nit. Et recordes d'una frase que vas llegir no fa gaire: "Que ningú vingui a tu sense anar-se'n millor i més feliç".

Qui deu ser que m'envia els àngels?

dimarts, 13 de desembre de 2011

cuando ya no se está en edad de crecer

cando xa non se está en idade de medrar
toda maduración require un desgarro de tendóns
entón é cando corren polo meu peito rabaños de cabras
que non se dirixen a ningunha parte,
(...)

[cuando ya no se está en edad de crecer
toda maduración requiere un desgarro de tendones
entonces es cuando corren por mi pecho rebaños de cabras
que no se dirigen a ninguna parte, (...)]

Olga Novo