dimarts, 27 de setembre de 2011

grues

"Ô Ville! Labyrinthe, plan, quadrillage
toujours en expansion, constructions du siècle (...)"
Elies Barberà, Allà on les grues nien, traducció de Nathalie Bittoun Debruyne


Seminari de traducció poètica a Marsella. Avui traduïm poemes del llibre "Allà on les grues nien", d'Elies Barberà. Quan sortim a dinar, pel quartier du Panier, ens adonem que Marsella és la ciutat de les grues. També. Com moltes. Com totes, potser. A la tornada, al port, el capvespre ens torna a oferir la meravellosa llum damunt de l'aigua i de les barques. Damunt de les grues, també. Ara les veig. Ahir, quan vam arribar, em van passar per alt.





dijous, 22 de setembre de 2011

quan sigui l'hora

"Cuando llegue la hora en que debas enseñarles, nada podrá impedir que suceda; cuando no es la hora, nada puede hacer que suceda" J.S. Gaviota

M'arriben com un bàlsam les paraules que em fan entendre amb el cor i no amb el cap el saber sense saber, el dir sense dir, el trobar sense buscar. Tancar les parpelles cansades i deixar que les coses passin. Res no podrà impedir que passin, quan sigui l'hora. Aturaré els rellotges que només saben marcar minuts de desfici. A la paret, el sol farà camí fins que l'ombra dirà el moment exacte. Llavors, i només llavors, sabrem veure el camí que oculten ara les branques de milers d'arbres espessos, i serà l'hora de donar, d'expandir-se, d'escampar la saviesa encara per descobrir, encara per re-conèixer. Arriben les paraules justes, aquesta nit, com un bany de sol damunt la pell cansada, com un recer amorós, com una càlida promesa d'infinit.

divendres, 16 de setembre de 2011

placidesa

Et penso el cos i tasto a glops menuts l'enyor bonic que sap de retrobades. Quan vingui la tardor, potser, tornaré a escriure versos. Ja no hi ha malsons sota la coixinera. Cosiré els poemes amb fil de placidesa, somriures plens de llum, paisatges que estimo. A poc a poc, la vida ha anat tornant-se amable, i els camins tenen cel i deixen respirar. Trepitjo la terra amb gratitud.

dimarts, 13 de setembre de 2011

en quin raconet de món

Insòlit matí de semàfors en vermell i lluna plena de setembre penjada encara al cel blanquinós que inaugura el dia. De nits somio que fujo amb cotxe de diluvis que són càstigs que no mereixo. S'acaba l'estiu, o el que fos que se'n feia dir, i ja visualitzo caps de setmana amb tu a la muntanya i diumenges de sofà i manta al menjador de casa. Que no se'm morin les plantes quan vingui el fred. Que puguis estudiar el que vols. Que no em posin trista els dies curts de la tardor. Anirem a trobar els daurats i els vermells dels arbres del Ripollès, la platja de Vilanova, l'estany de Montcortès, la casa dels pares amb plors nous de criatures als afores de Ciutadella. En acabat, potser ja haurem decidit en quin raconet de món volem viure.

dimarts, 6 de setembre de 2011

retrobaments

M'agradaria tenir una foto teva, una d'abans. Il·lustraria aquesta entrada a la perfecció, si no fos que en un aparador tan públic com aquest no se m'acudiria mai penjar la foto de ningú. Em basta amb imaginar-la (amb imaginar-te), aquí mateix, en el marge esquerre, els cabells rossos i fins, els ulls blaus amb aquella espurna d'alegria que no he sabut trobar-te avui, i t'asseguro que l'he buscada, semblava que no et volia mirar gaire però cada llambregada era profunda, precisa, intensa, igual com et mirava fa anys, quan tu no em veies ni em sabies, quan encara no te m'acostaves buscant l'escalf de la conversa, quan encara no compartíem llàgrimes. Mai no t'he dit fins a quin punt vaig arribar a estimar-te, fins a quin punt t'estimo encara, incondicionalment, malgrat tot, malgrat el dolor d'una traïció que tu potser penses que encara em cou i jo no he sabut com dir-te que no, que fa tant de temps que no, que estimar-te no depèn de si fas o no fas, estimar-te no depèn de res sinó de mi, que et miro i sé que et vull feliç, que em fa un dolor menut no trobar-te ja enlloc l'alegria, les ganes, la il·lusió, la rialla a punt d'escapar-se't per les comissures dels llavis, aquella llum als ulls. Que em fa mal aquesta teva llum trista d'aquests dies que et torno a trobar casualment pels carrers del barri, em fa mal que t'apaguis quan podries brillar, expandir-te, ser tan feliç com et mereixes, que és molt, que és tot, una mica com en aquella foto d'abans, la que no tinc, la que no puc penjar per il·lustrar aquesta entrada, la que té tota la llum que no t'he trobat avui, la llum que et desitjo, encara que no t'ho creguis, amb tota la meva ànima.

dissabte, 3 de setembre de 2011

esperant que plogui
















Vinga, va, que cada cop t'assembles més a un setembre com els d'abans, l'aire fa estona que és fresc i aquests núvols prometen tempesta. O és que et fa pena acomiadar l'estiu? Si no ha estat estiu ni res! Un pseudoestiu, enguany. Que em guardo per l'any que ve les ganes rabioses de posar-me morena només d'anar amb bicicleta pels camins de paret seca i de fugir de la calor a recer de qualsevol ombra. Plou, plou d'una vegada, que els bronquis ja tornen a deixar-me passar l'aire i potser, qui ho sap, demà encara podré anar a recitar versos que parlin del mar. Plou, plou, que comencen a pesar-me els núvols al cap i avui no és un dia per deixar-se guanyar per les boires.