dilluns, 29 d’agost de 2011

rentrée



Tornen les rutines. On tens el retolador de punta gruixuda per pintar paraigües vermells a les parets del metro?



diumenge, 28 d’agost de 2011

et promet recordar aquell dia com una tempesta



"oblidar que oblidant he oblidat oblidar"
Feliu Ventura, El pes d'un somriure

I tornes a passar els dits per la tenebra bruta i la imagines cortina de fum que es dissipa i que al darrere et somriu la llum que t'ha fugit aquests dies de tempestes huracanades. Que ja no tens estómac per a més cops de puny i t'has perdut en les subordinades conjugant ad eternum el verb oblidar. I sí, la tristesa és així, et baixa del coll i et recorre tot el cos inundant-te les espatlles, les costelles, els pulmons, el ventre, i no et queda ni força als dits per apartar fils de boira, que entre tant d'oblit has oblidat oblidar aquell dia però també has oblidat la llum de tots els dies després d'aquell dia, la llum del somriure que desarma exèrcits sencers, te'n recordes?, tu i la força i la terra i la vida ballant-te a les pupil·les, tu i el verd i l'illa i els carrers del teu barri, tu tornant a conduir tornant a escriure tornant a estudiar tornant a llegir tornant a ser atrevint-te a estimar i a enyorar amb enyor bonic i amb enyor trist, tu i els alumnes i el mar i els germans i els nens i l'alegria, tu i el riure fluix sense herba, la por sense paràlisi, la mort a dins la vida sense menjar-se la vida. Tu i l'oblit i el record i les promeses. Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, i no perdre de vista la terra. Que al setembre també comença tot, encara que no ho hagi dit cap poeta.


dissabte, 27 d’agost de 2011

banda sonora per a un aniversari



Perquè tots els migdies d'agost recorden un llit xafogós on s'esborraven totes les hores mentre a fora ens esperaven els carrers guarnits i els concerts de festa major. Perquè l'amor d'estiu que es queda al setembre té tots els números per ser capaç de travessar tardors, hiverns i primaveres i sortir-ne airós. Despentinat, potser, però airós.

dimecres, 24 d’agost de 2011

el que hi ha

Hi ha un moment per espantar-se i un moment per a la calma. Un moment per tenir pànic de la sang que surt a borbolls i un moment per entretenir-se en converses plàcides. Deixar que passi el núvol. Respirar. No arrossegar malsons. Viure el que hi ha, el que sigui, a cada moment.


dissabte, 20 d’agost de 2011

escriure la ferida

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, esberlant-me la carn amb aquell dolor metàl·lic. Sense saber quin color tenien els ulls de l'estupor, la mirada atònita del desconcert, ningú no havia dit que feia tant de mal, i si ho havien dit no podies escoltar-ho, perquè no en tenies cap endinsant-se't dins la pell, esquinçant-te les entranyes amb aquell turment d'agulles. Escrivies de ferides quan no en tenies cap, i feien eco els mots per les parets de casa.

I després, en la quietud de gel de la paràlisi, si em punxen no em treuen sang que em treuen fel i vòmit i saliva, després, en la carn masegada i rompuda i espatllada, ja no pogueres escriure de, només pogueres escriure, escriure la ferida, parlar la ferida, dir la ferida. Ser la ferida.

divendres, 19 d’agost de 2011

de la histèria

"No todas las mujeres son histéricas o propensas a la histeria, podría objetarse. Efectivamente, ¿qué es lo que caracteriza a las unas respecto de las otras? En mi opinión, la histérica, a diferencia del otro tipo de mujer, hace una 'elección' expresiva, es decir, 'elige' expresar su apego a la madre aun en ausencia de medios simbólicos apropiados para significarlo. Por esto lo expresa con su cuerpo y al precio de caer en manos de los funcionarios del orden simbólico, como padres, curas, médicos, jueces, legisladores, intelectuales."

Luisa Muraro, El orden simbólico de la madre

Són les paraules un altre camí per defugir el desordre simbòlic que porta a la histèria?

dimecres, 17 d’agost de 2011

Ne me cherchez pas

Ne me cherchez pas
dans mes poèmes


Je ne fais que les traverser –

Ils sont la mer

sur laquelle je marche

le morceau de silence

que j’enveloppe de mots


Anise Koltz


(No em busqueu/en els meus poemes/No faig més que travessar-los -/Són la mar/sobre la qual camine/el tros de silenci/que embolcalle amb els mots) (traducció d’Anna Montero)


No em busquis en els meus versos. Els travesso, també jo, com un fantasma. Hi deixo només una ala pàl·lida de silenci que besa les galtes dels qui s'hi acosten.


dimecres, 10 d’agost de 2011

sant Llorenç

Que sigui sant Llorenç i tu passegis Rambla avall amb màniga llarga perquè l’aire és fresc des del matí i sempre has tingut un termòstat d’extrems, de seguida t’agafa el fred i es mescla amb el de dintre i has de tenir molta força de voluntat per no enyorar els estius d’abans, el sol a la pell, les nits xafogoses. No enyorar res i saber cert que l’estiu del 2011 serà memorable, com el del 2003, que des de principis de juny la calor escanyava i no hi havia treva, i tu a les nits remullant-te els polsos amb una aigua cada hora menys freda d’un cossi amb glaçons a la vora del llit, les venes inflades i una profunda sensació de ridiculesa de ser infeliç justament aquell estiu esclatant de sol i de cels blavíssims, què collons hi fa la tristesa en els paisatges idíl·lics de barris bonics que abans eren pobles. És sant Llorenç i demà hi haurà una pluja d’estels destorbada per la lluna, pel cel contaminat de llum de la ciutat, pels núvols imprevistos que desconcerten els dies i les nits d’aquest agost insòlit. I d’aquí uns anys recordaràs l’estiu del 2011, el moment de la mort vora un llit d’hospital, l’última oportunitat de dir-li un cop més no tinguis por de caure, i la tempesta sobtada d’unes hores abans, mentre dormies, feia tant de temps que no tenies por dels llamps. I els matins ennuvolats, les nits amb cobertor i les finestres tancades, estimant el cos que et dorm al costat i sentint-te estranyament feliç aquest estiu que fa fresca i plou i està tot gris i cauen arbres al passeig després d’una tempesta. Feliç l’estiu de la mort a dins la vida, de l’escassa treva de sol una setmana a l’illa i de seguida la tardor de nou en ple estiu, el dia de sant Llorenç, amb lluna gairebé plena justament la nit que cauran estrelles i no les podrem veure.

foto: Mila Zinkova, Wikimedia Commons, extreta del blog La lectora corrent