dilluns, 19 de desembre de 2011

àngels suburbans



Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d'un dia intens, i quan baixes al metro i veus l'andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t'ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d'il·lusió que t'ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l'andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l'estrès: és un monjo d'uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n'adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d'ell, que continua tranquil en el seu espai, molt quiet. Et quedes vora seu, asseguda, i te'l mires entre estupefacta i admirada, però ell continua sense veure't, et queda un poc d'esquena i mira endavant, cap a les vies. No et veu però potser et sent, potser sap d'alguna manera que estàs fascinada davant la seva quietud, la calma d'esperit que encomana enmig d'aquella voràgine. Arriba el metro, atapeït de gent, i t'aixeques. Llavors ell es gira cap a tu, com si hagués sabut des del primer moment que eres allà, i et fa un gest perquè passis tu primer. Li somrius, movent el cap, "Gràcies, però hi ha massa gent, em sembla que esperaré el següent". Llavors et mira als ulls amb un somriure que juraries que no oblidaràs mai, i et diu, amb una calidesa que et toca alguna corda oculta de l'ànima: "Que tingui un Nadal molt feliç". I comença a avançar cap al vagó, hi entra i es perd entre la multitud.

Et quedes a l'andana i t'adones que et van caient les llàgrimes per les galtes, suaument, inevitables. Algú que no et coneix de res però que sembla que t'endevini l'ànima et desitja des del fons del fons que siguis feliç, i et deixa l'esperit en calma per a la resta del dia. I de la nit. Et recordes d'una frase que vas llegir no fa gaire: "Que ningú vingui a tu sense anar-se'n millor i més feliç".

Qui deu ser que m'envia els àngels?

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

els àngels com cal sempre són suburbans

Dr. Flasche ha dit...

I el vas trobar, el barret?

Perquè la pluja és a l'ànima, i prego, i prego, per un barret i un àngel, i és bo, bo i imprescindible trobar aquest àngel, veure que existeixen, es recomfortant...

GLÒRIA ha dit...

Jo també n'he trobat de vegades i m'agrada creure-me'ls i desitjar que tornin encara que només sigui per mirar-me sense dir-me res, fent-me existir dins dels seus ulls.
Tindràs un bon Nadal, Sònia!

la vida té vida pròpia ha dit...

Jesús, sí, i són els que més costen de trobar!

Doctor, no vaig trobar el barret, però crec que al nebodet li farà il·lusió igualment el que li cagui el tió!

Glòria, els àngels, com les meigas: haverlos, haylos!!! :-) bones festes!