La vida, diuen, ens l’hem de prendre com la pluja: que si cau, la deixarem caure. Però de vegades la humitat ens arriba als ossos i ja no ens podem treure el fred de dintre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cerca en aquest bloc
M'han agradat molt
llibres que m'acompanyen
- Ísola (Nora Almada)
- Jo confesso (Jaume Cabré)
- L'acabadora (Michela Murgia)
- Les veus del Pamano (Jaume Cabré)
- Primavera, estiu, etc. (Marta Rojals)
- L'últim dia abans de demà (Eduard Márquez)
- While England Sleeps (David Leavitt)
- Nèmesi (Philip Roth)
- No em deixis mai (Kazuo Ishiguro)
jo mateixa
- la vida té vida pròpia
- Vive, la vida por compasión hay veces que vive(...) Carlos Chaouen
Altres vides amb vida pròpia
Pàgines interessants
S'hi passegen
Subscriu-te a
Escrits
Comentaris
i a totes les cases hi haurà llum
3 comentaris:
I és terrible, no?, aquesta sensació...
delesparaules
I quan torna el sol llavors, persianes amunt, la vida s'encalma. Massa pluja, segurament. La vida, però, mai és massa vida.
....la pluja es vida i no es queda amb tu, tard o dora segueix fluint i...tard o dora l'humitat se'n va..
....si li dons el teu calor
Publica un comentari