dissabte, 26 de novembre de 2011

42 anys de l'Esplai Sant Pacià

Vaig aterrar a l'Esplai Sant Pacià un dissabte de setembre de l'any 1979, de la mà de la mare i aferrada al meu germà bessó. El gran ja feia temps que hi anava, i la petita s'hi afegiria no gaires anys més tard. Recordo corredisses amunt i avall del pati, xiscles, rialles, cares somrients i acollidores. Una monitora de cara pigada ens va venir a buscar per dur-nos a la sala. És veïna meva, ara, però ella no em recorda, com tampoc no recordo jo cap dels altres monitors dels primers anys, ni em recordaven divendres els nois de vint-i-pocs anys, actuals monitors de l'Esplai, que presentaven el llibre del 40è aniversari i que amb cinc o sis anys feien barrila i cantaven cançons en el grup on jo m'estrenava com a monitora. No ens recordem, però sabem que hi ha un fil que ens uneix i que té a veure amb tot el que vam viure entre les parets de la casa de l'Esplai, al pati de la parròquia, a les sales del campanar que compartíem amb els escoltes, a les sales dels Nous Locals, i a les excursions, als campaments, a la casa de colònies de Canyamars (la muntanya de la Lluna, la muntanya d'Astèrix, els porxos i la piscina). Un fil que divendres s'hauria pogut tocar amb les mans a la sala d'actes, just en el moment en què s'apagaven els llums i començava a projectar-se el vídeo que encapçalava la presentació del llibre i el DVD dels 40 anys.

Penso l'Esplai i recordo la llum esgrogueïda dels fanals d'aquella primera tarda, i la mare que havia vingut a buscar-nos amb el berenar. Recordo centenars de tardes semblants, amb la mateixa sensació d'enyorança sobtada de les dues hores que havien volat i m'havien fet oblidar els dies grisos d'entre setmana, la rigidesa de l'escola de les monges, l'estretor d'un pis massa petit per a quatre criatures. Recordo un lloc per a nosaltres, els fills desubicats de la xilena acabats d'arribar al barri, un lloc com el dels altres, sense rebutjos, sense desconfiança, sense muralles. Sense ningú que canviés de llengua quan se'ns adreçava. Perquè a l'Esplai no vam ser mai els de fora, sempre vam ser tan de dins com la resta, sempre ens van fer sentir, des dels companys fins al consiliari passant per tots i cadascun dels monitors, que hi pertanyíem.

Des de divendres que només tinc gratitud. Gràcies a tots els qui heu fet possible que l'Esplai Sant Pacià hagi format part de les nostres vides, i als qui encara avui teniu empenta i ganes perquè continuï oferint un espai de lleure, jocs i alegria als infants del barri.