divendres, 16 de setembre de 2011

placidesa

Et penso el cos i tasto a glops menuts l'enyor bonic que sap de retrobades. Quan vingui la tardor, potser, tornaré a escriure versos. Ja no hi ha malsons sota la coixinera. Cosiré els poemes amb fil de placidesa, somriures plens de llum, paisatges que estimo. A poc a poc, la vida ha anat tornant-se amable, i els camins tenen cel i deixen respirar. Trepitjo la terra amb gratitud.

5 comentaris:

Coralet ha dit...

tenim sort que la vida s'haja tornat a amable :)

GLÒRIA ha dit...

Que duri aquesta serenor, Sònia. I sobretot, escriu-la com només tu saps fer-ho, cosida exquisidament amb punts tan invisibles que no es puguin desfer.

Anònim ha dit...

Coralet, i tant! Aquest setembre, a més, envoltades de llibres i poetes :-)

Glòria, bentornada!!!! Amb moltes ganes de continuar llegint-te!!! Una abraçada molt forta.

lavidatevidapropia

Andreu ha dit...

La primera frase són dos decasíl·labs perfectes. Però espera, desempolsego uns apunts electrònics i trobo un iàmbic espeterrant. I dius tornaré a escriure versos? Ja ho estàs fent. Petons, Sònia!

la vida té vida pròpia ha dit...

Doncs ara que m'ho miro millor, tens raó, Andreu! :-) Una abraçada forta!