dimecres, 10 d’agost de 2011

sant Llorenç

Que sigui sant Llorenç i tu passegis Rambla avall amb màniga llarga perquè l’aire és fresc des del matí i sempre has tingut un termòstat d’extrems, de seguida t’agafa el fred i es mescla amb el de dintre i has de tenir molta força de voluntat per no enyorar els estius d’abans, el sol a la pell, les nits xafogoses. No enyorar res i saber cert que l’estiu del 2011 serà memorable, com el del 2003, que des de principis de juny la calor escanyava i no hi havia treva, i tu a les nits remullant-te els polsos amb una aigua cada hora menys freda d’un cossi amb glaçons a la vora del llit, les venes inflades i una profunda sensació de ridiculesa de ser infeliç justament aquell estiu esclatant de sol i de cels blavíssims, què collons hi fa la tristesa en els paisatges idíl·lics de barris bonics que abans eren pobles. És sant Llorenç i demà hi haurà una pluja d’estels destorbada per la lluna, pel cel contaminat de llum de la ciutat, pels núvols imprevistos que desconcerten els dies i les nits d’aquest agost insòlit. I d’aquí uns anys recordaràs l’estiu del 2011, el moment de la mort vora un llit d’hospital, l’última oportunitat de dir-li un cop més no tinguis por de caure, i la tempesta sobtada d’unes hores abans, mentre dormies, feia tant de temps que no tenies por dels llamps. I els matins ennuvolats, les nits amb cobertor i les finestres tancades, estimant el cos que et dorm al costat i sentint-te estranyament feliç aquest estiu que fa fresca i plou i està tot gris i cauen arbres al passeig després d’una tempesta. Feliç l’estiu de la mort a dins la vida, de l’escassa treva de sol una setmana a l’illa i de seguida la tardor de nou en ple estiu, el dia de sant Llorenç, amb lluna gairebé plena justament la nit que cauran estrelles i no les podrem veure.

foto: Mila Zinkova, Wikimedia Commons, extreta del blog La lectora corrent

1 comentari:

Júlia ha dit...

M'ha agradat molt això que has escrit. Quant dolor i quanta vida que transmets.