dissabte, 20 d’agost de 2011

escriure la ferida

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, esberlant-me la carn amb aquell dolor metàl·lic. Sense saber quin color tenien els ulls de l'estupor, la mirada atònita del desconcert, ningú no havia dit que feia tant de mal, i si ho havien dit no podies escoltar-ho, perquè no en tenies cap endinsant-se't dins la pell, esquinçant-te les entranyes amb aquell turment d'agulles. Escrivies de ferides quan no en tenies cap, i feien eco els mots per les parets de casa.

I després, en la quietud de gel de la paràlisi, si em punxen no em treuen sang que em treuen fel i vòmit i saliva, després, en la carn masegada i rompuda i espatllada, ja no pogueres escriure de, només pogueres escriure, escriure la ferida, parlar la ferida, dir la ferida. Ser la ferida.

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Sylvia Plath deia d'ella mateixa que, de vegades, se sentia una nafra. Era una nafra que escrivia la nafra.
Inevitablement avui me l'has recordat.
És un sentiment que conec. En mi es va dir "Escriure el dolor". Ara vindria allò de si el sofriment és fèrtil per la literatura, si val la pena...
Una abraçada, Sònia, maca.